Jordi Pujol fins al final

A un cantó hi havia no un, ni dos, sinó tres informes mèdics coincidint que Jordi Pujol no estava en condicions de seguir el seu propi judici. A l’altra banda, hi havia uns jutges amb moltes ganes de jutjar-lo que no es refiaven dels informes i un acusat amb ganes de declarar. Ha estat així com, per sobre de tothom que considerava que uns escrits com aquests eren motiu de nul·litat de la causa contra ell, Jordi Pujol serà jutjat.

Hi ha advocats que coneixen molt bé l’alta justícia espanyola (alta per la qualitat dels tribunals on s’imparteix) i que asseguren que la determinació de Pujol de declarar acabarà anant-li a favor, perquè ha quedat clar que l’expresident es veia amb cor de defensar una innocència en la qual creia.

Però l’actitud de Pujol va més enllà d’una estratègia de defensa jurídica. Pujol vol declarar perquè vol defensar el seu nom fins al final. Que la història no pugui dir que el van salvar d’una condemna ni l’edat ni unes condicions cognitives deteriorades, sinó que va afrontar el judici sense arronsar-se. I si al final no pogués declarar (li tocarà a la primavera, camí dels 96 anys i, lògicament, no estarà en millors condicions que ara), i fins i tot si morís abans de ser interrogat, quedaria clar que no es va amagar, perquè no ha estat mai la seva manera d’anar per la vida, ni tan sols ara quan, referint-se al seu estat físic, confessa en privat una veritat que salta a la vista: “Estic fotut”. Prou fotut per dubtar que pugui seguir el judici o contestar les preguntes quan arribi el moment (si arriba), amb l’atenció que exigeixen els anys de presó que demanen per a ell i els seus fills.