Josefina Güell en el teatre de Cecília A. Màntua (1959)
Peces històriques
De la crítica de Jordi Carbonell (Barcelona, 1924-2016) publicada en el número 1 de Serra d’Or (X-1959). Hi comenta una obra de Cecília A. Màntua (Barcelona, 1905-1974) que va protagonitzar l’actriu Josefina Güell (Barcelona, 1925-2024), traspasada el passat 17 de gener. El filòleg, membre de l’IEC i polític Jordi Carbonell –de qui el dia de Sant Jordi d’enguany s’escau el centenari del naixement– s’ocupava de teatre en els primers temps de la revista de referència en els anys de més revifada del catalanisme cultural que resistia enfront del franquisme.
Aquest estiu l’escena en llengua catalana ha estat acaparada a Barcelona per dues produccions de Cecília A. Màntua: La Pepa maca i La cançó de la florista. La primera ha estat representada al Teatre Romea per la Companyia de Comèdies de Teresa Cunillé, sota la direcció de Domènec Vilarrasa. La segona ho ha estat al Teatre Talia, sota la direcció de Joan Cumellas i amb Josefina Güell en el paper de la protagonista. L’èxit popular de La Pepa maca ha estat molt gran: [...] va cap a les dues-centes representacions, i hi haurà dues companyies a Catalunya, encapçalades per actrius de prestigi, que representaran la mateixa obra. Aquest fet és un testimoni que La Pepa maca té unes qualitats positives innegables i, a més a més, que és superior a La cançó de la florista. Cal no oblidar que el teatre és perquè la gent el vagi a veure. [...] Cecília A. Màntua té unes qualitats que és llàstima que no siguin aprofitades al màxim per a donar-nos un teatre popular autèntic. Les millors parts còmiques de l’obra neixen d’aquesta deu d’expressió directa i popular. [...] La cançó de la florista, protagonitzada per l’actriu Josefina Güell, comparteix les característiques de La Pepa maca i d’altres obres de Cecília A. Màntua. Els tons de tipisme localista -que a La cançó de la florista és ciutadà en lloc de mariner com a La Pepa maca- i els tons de sentimentalisme superficial, hi són més carregats, i la part còmica és més fluixa. Aquella mena d’equilibri que Màntua ha assolit a La Pepa maca amb La cançó de la florista s’ha trencat, i els convencionalismes s’han ensenyorit de la peça fins a dominar-la. Hi és evident una regressió en les qualitats positives que hem assenyalat en l’altra obra aquí comentada. No és, doncs, estrany que aquella obra li hagi fet ombra fins a substituir-la en el mateix escenari. [...] Al meu entendre aquestes dues obres de Cecília A. Màntua són un pas endarrere en l’evolució de la nostra escena, tot i llurs qualitats. Allunyades dels corrents actuals del teatre universal, s’acosten novament al costumisme sainetesc del segle passat, amb empelts sagarrians. És un teatre passat de moda i intranscendent. He dit passat de moda, però no vull dir fora d’època: és fet per a mentalitats de serial i afalaga patriotismes que se satisfan amb folklore i amb triomfs d’equip de futbol. Però és ben fet. Interessa i atreu públic. Compleix, per tant, una funció social. Cal no oblidar que Catalunya no viu dins una normalitat cultural, i Cecília A. Màntua, a més de les qualitats que ja he mencionat més amunt, té el mèrit considerable de la seva popularitat: bé que per un costat esmussa el gust del públic, per l’altre l’acostuma a veure amb plaer teatre en català. En aquest sentit fa un servei al país.
