Els joves extutelats volem que se'ns escolti

Aquella tarda tenia un examen i m’aferrava al clàssic repàs d’última hora, aquell amb què confies que la memòria podrà vèncer el temps, gravant a contrarellotge continguts que no has aconseguit retenir en setmanes. Entre apunts desordenats i subratlladors mig secs (penúltim examen del curs), vaig rebre una trucada de la L., i, entre somics i paraules entretallades, vaig entendre: "Drets Socials" - "mail" - "36.000 €" - "no sé com" - "truca’m".

–Tu també.

–Jo també?

Sí, jo també. Tot.

Un correu fred, asèptic, del departament de Drets Socials i Inclusió m’anunciava l’inici d’un expedient de revisió de la prestació econòmica que rebo des dels 18 anys (ara en tinc 22) com a menor extutelada. Tenia 10 dies per presentar al·legacions i provar que havia residit sempre a Catalunya –on, si no, sense suport familiar i seguint un itinerari formatiu?– i que havia complert amb el Pla de Treball Individual, l’eina indispensable per seguir percebent la prestació, que renovo religiosament cada sis mesos.

Va haver-hi uns segons de negació de la realitat. De posar el mode avió i fer veure que res d’això havia passat. Fer l’examen aquella tarda. Preparar l’últim. Treballar i gaudir d’uns dies de vacances. Fer com si res. Però la xifra m’ho impedia. Els 36.068,61 € em venien al cap un cop rere l’altre.

Amb la L. i altres amigues afectades vam crear un grup de WhatsApp. Els segons degotaven persones i en poc més de quatre dies vam passar d’un grup de cinc amigues a un de 140. Totes espantades, però també disposades a fer servir aquest neguit de motor per alçar la veu. Denunciar públicament. Fer entendre que ens sentíem caps de turc i, sobretot, que se’ns estaven vulnerant drets com la presumpció d’innocència.

Per primer cop hem sentit com a col·lectiu que l’opinió pública se situava del nostre costat i no ens criminalitzava o ens etzibava que només vivim d’ajuts. Val a dir que el jovent extutelat, per a qui en tingui dubtes, vivim molt en precari i arribem a tot abans d’hora. Ens emancipem molt abans que la resta de joves, entre els 18 i els 23, i també en aquell moment entenem què vol dir no arribar a final de mes. La prestació és de 778,49 € i amb ella hem d’assumir una part del pagament del pis on residim, i en cas que treballem se’ns redueix.

En poc més d’una setmana, el correu rebut era un mer tràmit, els 10 dies eren prorrogables i les xifres podien baixar o fins i tot ser 0. Reconec que el departament va ser ràpid en la reacció i agraeixo que, fins i tot, ens cités per disculpar-se i donar-nos explicacions en primera persona.

Però això no esborra una setmana de brunzit constant i sorollós, que no pogués assistir als dos darrers exàmens de curs, que perdés dos quilos i que hagués d’atendre constants trucades de persones que, entre llàgrimes, em deien que no sabien com s’ho farien i jo no trobés paraules de consol.

Una administració destinada a protegir-nos no ens hauria de generar aquest sentiment de desprotecció i reincidir en la nostra vulnerabilitat. Des que sortim del sistema de protecció quan fem els 18 hem de posar tots els nostres esforços en construir un projecte de vida sostenible, que ens permeti ser independents quan no tinguem ni prestació ni cobertura d’habitatge. Fem passes curtes per no caure, posant un peu darrere l’altre, cada cop amb més fermesa, i cops com aquests ens desestabilitzen. Ens recorden novament la nostra vulnerabilitat.

Tenim un sentiment d’injustícia, i no tant pel què com pel com. Els diners públics s’han de fiscalitzar, sens dubte, però no així. No amb una carta sense previ avís, plena de tecnicismes, acusant-nos sense explicar el perquè, donant un marge curt per demostrar que som innocents i anunciant una afectació d’una quantitat tan alta. Perquè això que hem viscut, cal dir-ho, és violència institucional. De vegades n’hi ha prou amb un to més humà, amb un llenguatge que no et faci sentir, de nou, petita i controlada.

Confiem que el departament complirà la seva paraula, que ben aviat rebrem una carta –aquesta, precedida d’un treball previ per part seva– dient-nos a moltes de nosaltres que tot això ha estat un error, o un malson per a nosaltres. Confiem sobretot que això no es tornarà a repetir i, perquè sigui així, pensem que és imprescindible que se’ns permeti participar com a col·lectiu en aquesta transformació de la DGAIA en la DGPPIA. Perquè ningú coneix tant el sistema i les seves traves com nosaltres. I perquè més que donar-nos veu, que en tenim, el que cal és que se’ns escolti. Perquè volem un futur en què cap jove tutelat ni extutelat hagi de rebre mai més un mail com aquell.