El judici, per a la posteritat

Diumenge al vespre TV3 emetia els dos primers capítols d’El judici, el documental produït per Jaume Roures i escrit i dirigit per Lluís Arcarazo. La sèrie consta de sis episodis més que s’aniran emetent en les properes setmanes i aniran desgranant les interioritats del judici als polítics i activistes imputats pel Procés. El que inicialment cridava l’atenció era que la sèrie està, sobretot, pensada per ser emesa a l’estranger i contribuir a la internacionalització del cas. El guió arrencava ubicant Catalunya al mapa: “Tardor del 2017. Un terratrèmol polític sacseja Catalunya, una de les nacionalitats històriques de l’estat espanyol amb llengua i cultura pròpies i amb un fort sentiment identitari”, deia la veu en off de Jordi Boixaderas amb èpica narrativa i música de thriller de fons. Simultàniament se sentia el so de fons de les imatges de vidres trencats i multituds manifestant-se. Un inici enèrgic i contundent que ens situava en el context del referèndum de l’1 d’Octubre gairebé com si fóssim estrangers o ens n’acabéssim d’assabentar. La capacitat de síntesi de la introducció era admirable i desprenia el vigor d’una pel·lícula d’acció. En algunes ocasions, però, la gran densitat informativa feia l’explicació dels fets una mica feixuga i saturant.

Televisivament es tracta d’un treball molt acurat pel que fa a realització perquè el muntatge de les imatges és trepidant. És rigorós en l’explicació dels esdeveniments i, per tal de no oferir una anàlisi de part, compta amb el testimoni del fiscal Javier Zaragoza per fer de contrapès. Malgrat tot, l’èpica que traspua la narració, el gran nombre de testimonis vinculats als presos i l’habilitat de la sèrie per aprofundir en els arguments fa que de manera inevitable els espectadors se sentin més vinculats al sector independentista. El final del segon capítol, que acabava amb Cuixart en el judici recitant davant del tribunal el poema d’Apel·les Mestres No passareu, tenia una intensitat emocional que buscava commoure l’espectador.

Segurament, les imatges més impactants que vam veure aquest diumenge són les que ens mostren els presos sortint de la presó per ser traslladats a Madrid per ser jutjats. Les escenes mostrades a través de les càmeres de seguretat i la possibilitat que una càmera s’immiscís en la comitiva fins al moment de pujar als vehicles eren frapants, sobretot perquè el relat visual del Procés sempre ha tingut una dimensió pública amb un gran sentit de l’espectacle i, en aquesta ocasió, eren unes imatges que mostrava als grans protagonistes en circumstàncies de privacitat i pràcticament sense consciència d’estar sent filmats. Els tràmits carceraris, les seves cel·les, els temps d’espera, els trajectes dins la presó mostraven de manera molt directa i crua la seva realitat. És d’hora per valorar la sèrie però s’intueix que té la intenció de ser un audiovisual històric que de cara a la posteritat es converteixi en el relat oficial del judici.

Mònica Planas és periodista i crítica de televisió