DIETARI VV

29/7: De banderes

Quan mor Franco i es fa una Constitució, no es tria una bandera nova, ni teva ni meva, per superar la guerra i ajuntar els dos bàndols

Un visitant estranger em demana que li ofereixi claus per entendre la política espanyola. No és un especialista: vol exemples molt gràfics, no opinions. Busquem junts a internet mapes de la Guerra Civil Espanyola. Quan en alguns d’aquests mapes han de dibuixar les posicions dels dos exèrcits o els territoris que controlen o la suma de les seves forces, dibuixen dues banderes: una de vermella i groga i una altra de vermella, groga i morada. No cal explicar res: són dues Espanyes enfrontades, cadascuna amb la seva bandera. Sortim al carrer: la bandera oficial de l’Espanya d’avui és una de les dues que s’enfrontaven en aquells mapes de la guerra. Li baixo el text de la Constitució del 78: la que avui figura que hauria de ser la bandera de tots (i així se’ns ven) és de fet la bandera de la mitja Espanya autoproclamada nacional, imposada a l’altra mitja Espanya, la de la bandera republicana, per una victòria militar. Quan mor Franco i es fa una Constitució, no se’n tria una de nova, ni teva ni meva, per superar la guerra i ajuntar els dos bàndols, sinó que es manté i es consagra la bandera dels que van guanyar. Li comento (em permeto una pinzellada personal) que els de casa meva tenien l’altra, la dels que van perdre. La que ja no hi és.