DIETARIVV

9/12: Fer jurar la constitució

QUAN ERA PETIT,i no hi havia Constitució, la meva àvia feia servir “fer jurar la constitució” com una frase feta, que volia dir fer passar per l’adreçador algú que era repatani. La recordo perseguint-me pel passadís amb una sabatilla a la mà, disposada a fer-me jurar la constitució... Suposo que era un fòssil en el llenguatge popular dels debats del segle XIX, en què cantaven el Trágala i feien jurar la Constitució als del morro fort. El fòssil polític d’aquesta concepció era llavors l’obligació de jurar els Principios Fundamentales del Movimento. Fer jurar la constitució havia quedat com a sinònim d’obligar, d’imposar, de fer baixar del burro el dissident o l’escèptic. Si no passes per l’adreçador, no toques cuixa. Per això, que ara jurar la Constitució sigui obligatori em sembla un anacronisme. Certament, es fa en algunes democràcies, on no existeix aquesta connotació d’imposar, d’obligar algú a renunciar al que pensa o a fer-ho veure. Paradoxalment, només té sentit fer jurar la Constitució quan és irrellevant, perquè la Constitució no és contestada. I, en canvi, fer-la jurar als llocs on és contestada és dir que no tenen dret a jugar la partida els qui pensen diferent. Un sistema d’excloure i de censurar.