El K-pop i el poder tou

Aquesta setmana la sala Paral·lel 62 va acollir un concert de K-pop que va esgotar mil cinc-centes entrades en un minut. El K-pop és una música coreana molt ben produïda, amb coreografies espectaculars, vídeos atractius, una presència incòlume dels cantants en escena i que està en total sintonia amb les sèries i pel·lícules coreanes. Aquest últim concert és un clar producte del soft power. El “poder tou” utilitza la cultura, en aquest cas la música, per projectar Corea del Sud com a potència estratègica clau del futur internacional i com a país totalment diferenciat de Corea del Nord. Des del 1963, les dues Corees han utilitzat propaganda sonora com a part de la seva estratègia de guerra psicològica, i el K-pop ha estat l’arma més letal darrerament, des del juny 2024, quan Corea del Nord enviava globus plens d’escombraries i Corea del Sud projectava K-pop pels altaveus. I dic que ha estat la música més destructiva perquè ha aconseguit que els joves de Corea del Nord estiguin piratejant aquestes cançons addictives i altament exportables.

És clar que el K-pop funciona com un mecanisme de soft power perquè articula una combinació molt calculada d’estètica, llengua i imaginari emocional que opera més enllà de la política explícita. En el cas del tema Way back home de Shaun, un dels cantants que va actuar al concert, aquest mecanisme es constata. La cançó manté els versos en coreà, però la tornada és en anglès, cosa que la converteix en el punt d’ancoratge emocional per a audiències globals. No és només una decisió lingüística, és una estratègia de disseny sonor que maximitza la circulació internacional sense renunciar al seu origen, funciona com a artefacte musical i com a vector de projecció simbòlica, com a promesa de modernitat, romanticisme estilitzat i cosmopolitisme accessible. Pura fal·làcia! Darrere de tot aquest projecte, els cantants pateixen explotació laboral, pressió estètica, negació de privacitat, problemes de salut mental (que arriben en alguns casos al suïcidi) i un interès econòmic de les empreses d’entreteniment.

Aquest model encarna una lògica política que gira al voltant de la capacitat d’influir i seduir amb formes culturals altament consumibles que creen un ecosistema que transcendeix l’àmbit estrictament musical. Way back home n’és un exemple paradigmàtic perquè mostra fins a quin punt un tema senzill actua com a dispositiu d’adhesió afectiva global, fent que milions d’oients i fans d’arreu entrin en contacte amb el coreà i els valors de Corea del Sud sense percebre-ho com un acte de projecció i interessos polítics, tot i que sí que ho és.

Des d’una mirada crítica, cal advertir que aquest èxit no és espontani, sinó que respon a una infraestructura institucional que ha après a modular el producte cultural per fer-lo eficient en mercats altament competitius. El risc, si no es matisa, és confondre la potència emocional de la música amb neutralitat cultural, malgrat que en realitat forma part d’una diplomàcia cultural sofisticada i altament dirigida. Ara bé, des d’un punt de vista analític és precisament aquesta tensió entre l’autenticitat aparent i l’enginyeria industrial el que fa que les cançons de K-pop siguin útils per entendre com s’exerceix avui la influència internacional mitjançant la música.