La pagesa, una dona jove i d’uns ulls que s’endevinen vius darrere les ulleres de pasta, encabeix coliflors a la caixa de fusta, perquè avui ve el camió d’Amposta a recollir-les. Cada caixa, sis coliflors. Cada coliflor, trenta cèntims. Mig distreta, juga amb el pírcing de la llengua sense deixar de treballar. Allà al davant de la porta de casa seva, on seu, hi ha un camp de mandariners. Els arbres són plens de fruita i el terra també. “Que no les colliu?”, li pregunto. “Aquestes no són nostres -m’explica-. Però, no. Aquest any no les colliran. No surt a compte”. Me n’hi vaig i n’agafo unes quantes de terra. En pelo una i ens la mengem. És boníssima.
La pagesa m’explica que a casa seva en tenien, també, de mandarines, i se les han hagut de treure. Van arrencar els arbres. Era més car collir la fruita que vendre-la. Ara -em diu- plantaran kiwis. Els kiwis sí que surten a compte. No hi fa res que aquesta sigui terra de taronges i mandarines i que, en canvi, no sigui terra de kiwis. Els kiwis estan de moda: als anuncis diuen que “tenen més vitamina C que les taronges”. Ara les taronges vénen de Turquia, que són més barates. “Sí, esclar, no són tan gustoses, però és que avui dia, si algú vol taronges, és per fer suc”, em diu. I afegeix: “Saps què passa? Que la gent no vol taronges perquè costen de pelar i taquen”.
Em miro les coliflors. Són precioses, aquestes coliflors a trenta cèntims cada una. “És que me les exigeixen perfectes, si hi ha alguna macadura me les tornen”. Li dic que al supermercat on compro les fan pagar a tres euros i que són lletges i marrons. Somriu: “És que vénen de Múrcia i han passat molt de temps a la cambra”. I mormola que, si no fos per les subvencions, l’arròs que té plantat, aquest arròs que distingeix el Delta, tampoc no li sortiria a compte. La poca gent que compra arròs es veu que el prefereix basmati.