L’administració pot fer una societat més justa
Per què l’administració pública ha de continuar adjudicant contractes com si només importés el preu, quan podria fer-ho amb criteris que també millorin la vida de les persones?
La contractació pública representa gairebé un 20% del PIB espanyol. Això vol dir que cada any l’administració mou milers de milions d’euros per prestar serveis, adquirir productes i impulsar projectes. Però, a qui se li atorguen aquests contractes? A qui beneficia realment aquesta despesa?
Des de fa uns anys, la llei 9/2017 de contractes del sector públic obre la porta, i fins i tot obliga, a incorporar criteris socials i ambientals en la contractació. Una oportunitat immensa per a empreses i entitats de l’economia social, que prioritzen les persones i el bé comú per damunt del lucre.
Contràriament al que molts pensen, afavorir l’economia social no només és legal, sinó que és desitjable, perquè contribueix a una gestió més eficient dels recursos públics. Això no és només una convicció, sinó que així ho estableix la llei: “En tota contractació pública s’incorporaran criteris socials i mediambientals, amb la convicció que la seva inclusió proporciona una millor relació qualitat-preu”.
Això vol dir que una administració pot –i hauria de– incloure en els seus plecs condicions que afavoreixin aquest tipus d’entitats. Com? Establint contractes reservats a centres especials de treball d’iniciativa social o empreses d’inserció. També, reservant serveis socials, culturals o sanitaris a entitats que compleixin criteris de participació i reinversió de beneficis.
A més, les administracions poden incorporar criteris d’adjudicació que valorin aspectes clau de l’economia social: contractació estable, igualtat de gènere, participació democràtica o reinversió dels beneficis. Elements que aporten valor afegit a l’execució dels contractes i contribueixen a una societat més justa i inclusiva.
És cert que aquestes opcions no sempre s’apliquen. Encara hi ha desconeixement, inèrcies i, en alguns casos, una por infundada que això pugui vulnerar la lliure concurrència. Però la normativa europea i espanyola és clara: no només ho permet, sinó que ho impulsa.
L’economia social representa un teixit empresarial arrelat, inclusiu i resilient. Cooperatives, fundacions, associacions, empreses d’inserció i centres especials de treball són claus per fomentar l’ocupació digna, la cohesió social i el desenvolupament local. Si les administracions volen contractar millor, amb més impacte i retorn social, cal posar aquesta manera de fer empresa al centre.
Per posar-ho en context: si tots els serveis de neteja d’edificis municipals fossin adjudicats a empreses d’inserció, a més de garantir la neteja, s’obririen oportunitats reals per a centenars de persones vulnerables que viuen al territori. Municipis com la Garriga (Vallès Oriental) o Vilablareix (Gironès) ja han aplicat aquest model amb èxit, demostrant que és viable combinar servei i impacte social.
Aquest enfocament ja s’aplica en altres àmbits, com és el cas de la gestió de residus tèxtils i voluminosos, on la nova llei de residus preveu que almenys el 50% de la recollida i el tractament s’ha de dur a terme a través de contractes reservats per a empreses de l’economia social.
No és beneficència, és intel·ligència col·lectiva. Quan una administració contracta una cooperativa que reinverteix els beneficis en el territori, o una empresa que integra persones en risc d’exclusió, no només adquireix un servei: construeix una societat més justa.
Cal deixar enrere la visió estreta que identifica “millor oferta” amb “preu més baix”. La millor oferta és la que millora la vida de la gent, genera feina estable, respecta el medi ambient i fomenta la participació.
En definitiva, la contractació pública ha de ser una eina al servei del bé comú. I l’economia social està preparada per demostrar que una altra manera de fer empresa –i de fer país– no només és possible, sinó necessària.