L'aeroport: el desig i el malson
Els agents socials que vetllen pel dinamisme econòmic de Catalunya celebren l’acord per a l’ampliació de l’aeroport. Un canvi que, per exemple, pot permetre venir des del Japó sense escala. O tenir més vols directes als Estats Units. Però les preguntes que encara no tenen resposta són: qui en seran els passatgers, i què ens aportaran?
El desig és que arribin perfils professionals des de l’altra banda del món: per atendre conferències i fires, o per emprendre o invertir en empreses d’alt valor afegit i, si pot ser, que afavoreixin la creació de llocs de treball. Persones per a les quals fer escala suposa una pèrdua de temps, una incomoditat. Persones que gastin molt –idealment per sobre de la mitjana actual de 211 euros per turista i dia– i que embrutin poc. I el malson és que aquesta ampliació incrementi, encara més, el nombre de turistes en una ciutat saturada i amb un veïnatge fart, en ple deteriorament accelerat de la reputació d’aquesta activitat econòmica, en un moment de rècords històrics de visitants (gairebé 20 milions el 2024). El desig és que l’ampliació de l’aeroport afavoreixi la indústria catalana, un sector que s’ha mostrat més resilient davant les crisis, i redueixi, almenys de manera proporcional, el pes que té l’activitat turística al país. Perquè el valor afegit d’una hora treballada a l’hostaleria és ínfim en comparació amb l’hora treballada en una empresa biotecnològica. Però convé recordar que només algunes parts de Catalunya tenen empreses industrials o tecnològiques.
Cal acceptar que vivim en un país tradicionalment turístic i amb poques perspectives que el fenomen vagi a la baixa. I, si passés, ben aviat veuríem titulars del fort impacte econòmic (negatiu) que això representa. Per tant, cal valorar el que el turisme ens aporta i, alhora, repensar-lo i redissenyar-lo amb plans estratègics i polítiques públiques decidides, tant per adreçar el malestar social com per endreçar els visitants. Un nou turisme adaptat als condicionants actuals: socials, econòmics i mediambientals.
Per començar, tot i que Catalunya és un país petit i, per tant, teòricament fàcil de comunicar, la realitat és que està mal connectat, amb aeroports infrautilitzats que podrien ajudar a descongestionar la capital. Salvant totes les distàncies, Londres té quatre aeroports a menys de 100 kilòmetres: Heathrow, Gatwick, Stansted i Luton, i cap zona particularment turística o interessant entre ells i la capital. En canvi, l’aeroport de Reus i el de Girona, també a una distància similar de Barcelona, estan envoltats de zones turístiques diverses que queden desaprofitades més de la meitat de l’any.
Davant la manca de control de qui seran els passatgers, el millor és fer tot el possible per incentivar els perfils professionals i alhora preparar-se per si acaben triant-nos més turistes. És cert que productivitat i turisme no van de bracet, però entre tenir uns ingressos de vint mil milions d’euros i gairebé mig milió de persones ocupades i no tenir-ho, no hi ha discussió. Com a mínim, fins que no trobem una manera alternativa de generar-ho.