Sobre si l’alcohol és droga i sobre si el vi és només alcohol

L’altre dia, l’editorial de l’ARA parlava d’un problema gravíssim: Catalunya encapçala –en altres coses no– el consum de droga mundial. Hi llegíem: "Què se n'ha fet, del «No a la droga» de fa unes dècades? Hi ha una certa frivolitat a l'hora de parlar-ne. El tabac està afortunadament estigmatitzat, i l'alcohol cada cop més. Sobre l'abús dels ansiolítics (també aquí som líders mundials en consum) hi ha un debat obert. També sobre l'heroïna, que, associada a una drogoaddicció dura i marginal, està en reculada. En canvi, la cocaïna, vinculada a l'èxit glamurós (econòmic, artístic), lluny de crear alarma social, circula amb impunitat".

Tot el que diu aquest paràgraf no pot ser més veritat. Ara bé, quan diem “alcohol” diem cervesa, diem vodka i diem vi. I no són, en absolut, el mateix. Diria que el vi, per la història del Mediterrani, per la cultura cristiana, pel paisatge inigualable de ceps que han viscut més que nosaltres, no és exactament el mateix que un cubata, amb tots els respectes per ells, que els adoro, o que una cervesa, amb tots els respectes per ella, que l’adoro.

El vi és cultura, ho repetim, perquè el vi són pagesos i pageses mantenint un paisatge que els ha estat cedit i que cediran, són enòlegs i enòlogues fent màgia, embotellant trossets de terra i de pedra, són sommeliers destapant allò que fa tant de temps algú va tapar i comunicant la bona nova. Imagineu-vos que al Sant Sopar Jesucrist hagués ofert la seva sang al calze i Pere hagués dit: “Hosti, tu, catorze graus! Jo això no m’ho bec, prefereixo un refresc que haig de conduir la quàdriga”. I que Lluc hagués replicat: “Es comença bevent la teva sang i s’acaba fatal. No tens res desalcoholitzat?” I Marc, posats a fer, hauria afegit: “I el pa té gluten!”

Només Maria Magdalena, amagada, el tastaria en un racó per acabar dient: “A cegues, jo dic que és un Sangre de Toro”.