L'aporofòbia és vella
El batlle de Badalona, Xavier García Albiol, ha aconseguit passar, a ulls de molts, com un home d'ordre, custodi zelós de la urbanitat i la cortesia. És de dretes i catòlic, com ara proclamen els caps del seu partit, Feijóo i Ayuso, en renovada croada per l'Espanya catòlica, apostòlica i romana, enfront de la moreria que ens porten els wokes i els bonistes de l'esquerra, que ja se sap que brutegen. Per demostrar que la seva devoció és vertadera i profunda, l'alcalde García Albiol aixeca cada any un arbre de Nadal que és el més gran de Catalunya, o d'Espanya, o del sistema solar.
Enguany, Albiol ha volgut acabar de desplegar el seu esperit nadalenc duent a terme l'anunciat desallotjament de l'antic institut de Badalona: quatre-centes persones sense llar que ara són al carrer, sense atenció, ni esperances, ni alternatives, ni res. En el decurs del desallotjament no hi han faltat les càrregues policials, a pesar que eren innecessàries, atès el comportament ordenat de les persones desallotjades, i per tant abusives. Però, que és un desallotjament d'immigrants i sensesostre sense les seves bones càrregues i cops de porra al cap, les cames o les costelles?
Albiol, i els que són de la seva corda, es justifiquen dient que responen així a un problema social peremptori: la immigració il·legal i l'augment de la criminalitat, dos fenòmens entre els quals la dreta estableix una relació de causa-efecte. En realitat, l'únic que fan és engrandir el problema de la desigualtat social i els índexs de població pobra o en el llindar de la pobresa. Succeeix, però, que la dreta i el capitalisme en les seves versions més descarnades, i cada dia més hegemònics arreu, tenen una recepta per combatre la pobresa, i és convertir el pobre en culpable. Des d'aquesta visió del món, el pobre és un infectat que d'un moment a l'altre pot mutar en delinqüent, i per això mateix és lícit, i fins i tot necessari, assenyalar-lo i perseguir-lo. Per prevenir mals que puguin venir.
L'aporofòbia és l'odi al pobre, i és perfectament compatible amb el racisme i el supremacisme. De fet, els odis s'alimenten entre ells. Albiol, com tanta gent, podria ser partidari d'aquella campanya franquista que tenia per eslògan allò de siente un pobre a su mesa, i que Berlanga va satiritzar a la seva pel·lícula Plácido. Però una cosa és un pobre i una altra quatre-cents negres que no tenen casa, on anirem a parar. Dèiem al començament que Albiol és vist ara per molts com un home d'ordre, una mica fet a l'antiga: en realitat és el que ha estat sempre, un xenòfob que viu políticament d'explotar la por i l'odi als immigrants. Fa uns anys (deu, quinze?) era considerat un personatge d'ultradreta. Amb el temps, però, els vents han bufat en la seva direcció, i ara, comparat amb els líders espantosos que ens veiem obligats a veure i sentir cada dia, un individu com Albiol entra dins la mitjana. La política s'ha polaritzat, certament, però també passa que a molta gent li agrada tenir líders que maltractin els pobres. Això els deu alleujar de la seva misèria.
