L’aportació de Mompou a una tradició (1987)

De l’article del crític, professor universitari i historiador de la música Roger Alier (Los Teques, Veneçuela, 1941 - Barcelona, 2023) a l’'Avui' (1-VII-1987) arran de la mort de Frederic Mompou (Barcelona, 1893-1987). L’Atlàntida de Vic va cloure ahir un cicle de recitals de l’obra pianística del compositor Mompou. Amb el Projecte Mompou, el Centre d’Arts Escèniques d’Osona potencia el coneixement sobre aquest músic català universal.

Si alguna característica distingia especialment Frederic Mompou dels compositors catalans universalment coneguts (pensem, sobretot, en Albéniz i Granados, els més divulgats a l'estranger) era l'específica catalanitat de la seva música, els ressons tan intensament nostres de les seves partitures, fins i tot quan seguia la petja de la música francesa, una mica seva també, per ascendència familiar materna i per la seva educació musical, així com per la seva llarga estada a París, que va deixar senyals perennes en la seva personalitat com a compositor. Aquest era un dels mèrits més assenyalats de Mompou, ja que hauria estat relativament més fàcil, amb el seu talent, fer-se conèixer adoptant ritmes i maneres que a l'estranger esperen de qualsevol representant de la península Ibèrica, ja que no és freqüent que es practiqui l'anàlisi subtil de les diferències peninsulars a fora, atès que el mateix Estat en què vivim s'ha preocupat de deixar-les transcendir el menys possible. Però Mompou hi va reeixir i es va fer acceptar amb una altra música, una que no reflectia ni sang ni braus, ni moros ni castanyoles, sinó el nostre món mediterrani, potser menys divertit, menys colorista i molt més avorridament europeu, però igualment subtil, musical i personal. Música d'un país, en definitiva, que també s'ha guanyat, i amb dificultats, un lloc en el concert de les nacions, valgui l'expressió en el doble sentit del mot concert. No volen ésser aquestes consideracions, naturalment, un rebuig de la llarga tradició musical catalana representada, de portes enfora, pels compositors abans esmentats: fer això seria renunciar a una tradició catalana que remunta al Pare Soler i més amunt i tot. Tant Albéniz com Granados van fer aportacions de molt divers color al llenguatge universal de la música, i les van fer sovint des del mateix angle europeu i català que estem valorant en Mompou, encara que de manera diferent. [...] No deixarem de trobar testimonis que avalin la veritable qualitat musical de la producció de Mompou. Ja el 1945, Santiago Kastner escrivia, en un ambient i en un moment que no eren gens propicis a fer-ho: "Fue en aquel año [1924] que adquirí 'Suburbis', mi iniciación en la obra mompouiana, páginas que me emocionaron y entusiasmaron como pocas de la música contemporánea." Els comentaris de Kastner encapçalen una extensíssima bibliografia estrangera dedicada a Mompou, bibliografia que es completa amb la catalana –recordem els treballs excel·lents de Clara Janés– i que testimonia la transcendència i autenticitat de la seva obra. Majoritàriament pianística, però també amb importants incursions en el camp de la veu humana i en altres camins, la música de Mompou va viure sovint en mans del propi compositor com a intèrpret; no debades la carrera del compositor va sobreposar-se a la ja iniciada abans com a pianista. [...]