L'aterratge
Mentre la majoria de la població tenia els peus en remull i la mirada a l’horitzó, la política catalana i espanyola ha entrat en una nova fase. Bàsicament, Junts per Catalunya ha abandonat la idea que el bloqueig sistemàtic era l’estratègia que conduiria a la independència i ha decidit fer política: assumir la derrota del 2017 i gestionar el mentrestant. Si li calia una pista d’aterratge, l’ha trobat en el vot a Francina Armengol perquè presideixi el Congrés de Diputats, després d’haver negociat l’oficialitat del català en aquesta cambra i a la UE.
Junts és creïble negociant i ha tingut l’habilitat de triar un tema central per simbòlic, com és l’ús i la presència de l’idioma quan està creixentment amenaçat al País Valencià i les Balears pels governs del PP i Vox. Caldrà veure com cristal·litza, però són passes importants i concretes la carta del ministre Albares a la UE i l’elecció de l’expresidenta balear. Armengol és una dels pocs federalistes reals del PSOE -amb Zapatero?- i serà al capdavant d’un Congrés que només pot ser viable amb la participació fonamental dels partits que representen les nacionalitats històriques.
La constitució del Congrés és un primer pas imprescindible, però no és garantia que es formi govern. Independentistes catalans i bascos estan en condicions de negociar fort, perquè l’alternativa és una repetició electoral molt incerta per al PSOE. Malgrat que algunes veus socialistes i del PP aposten perquè la dreta doni suport a Sánchez perquè no hagi de dependre de les minories, un pacte d’aquesta naturalesa és pràcticament impossible amb un Feijóo debilitat, assetjat permanentment pel sector dur madrileny i que governa mig Espanya amb l’extrema dreta. El president popular té mala peça al teler i mantenir la ficció que pot ser investit és una fugida endavant. El fracàs de la candidatura popular a la presidència del Congrés, amb revenja dels socis de Vox inclosa, no el deixa en bona posició en la ronda de consultes amb el rei.
La mateixa ronda de consultes evidencia la descomposició de l’Espanya de la Transició. Felip VI haurà de proposar al PSOE que presenti candidatura sense entrevistar-se amb una part de l’arc parlamentari que no el reconeix i que no el respecta, especialment des del 3 d’octubre del 2017. Una part del Congrés que, en canvi, té a les seves mans fer viable un govern socialista o abocar a una nova convocatòria electoral. La idea del paper moderador de la monarquia és cada dia menys creïble i la manca de representativitat no la compensarà, sinó al contrari, la campanya de comunicació de la cadet Borbó que fa les delícies de la premsa rosa i tradicionalista.
El moment polític és una cruïlla amb negociacions que van per llarg. Sánchez només arribarà al govern amb renúncies importants. ERC, que ja fa temps que fa política assumint-ne els costos, negocia el traspàs de Rodalies, la reducció del dèficit fiscal i l’amnistia. Junts manté els termes de la negociació en reserva i no li ha anat malament en la primera ronda. Ha sabut aprofitar l’escletxa d’influència quan s’havia retirat o havia quedat fora de la majoria d’espais d’exercici de la política.
L’Estat, entès com l’estructura del poder institucional i els grans partits, pot intentar continuar anant al dia i fer reformes per obligació o fer el que a França serien uns Estats Generals que redundessin constitucionalment en un país més semblant a la realitat que a l’antigalla en què s’ha convertit amb una Transició insuficient i una Constitució impotent. No hi ha dubte que a Espanya l’opció de canvi és la segona i que la transformació de fons només arribarà a través de la pressió dels nacionalismes no castellans per apropar-se al federalisme de camí a Ítaca. En un país amb les tensions territorials resoltes o canalitzades per la via política es podria parlar d’una gran coalició, però ni és ni serà una opció a Espanya. Per tarannà i per incapacitat d’acceptar diagnòstics compartits dels escenaris i de les seves causes.
La cruïlla d’avui no és cap broma. Espanya pot estar en sis mesos immersa en un context econòmic internacional a la baixa amb el motor alemany gripat, amb una inflació excessiva i el retorn a una certa austeritat a la Unió Europea i al Banc Central Europeu. El nou govern farà front a un creixement inferior del PIB i de l’ocupació. A Catalunya és el moment de negociar millores nuclears i n’hi ha unes quantes. Principalment, cal negociar el control de les bases fiscals i acabar amb un sistema de finançament arbitrari, injust i que condemna l’economia catalana i els serveis bàsics a la insuficiència crònica.