L'autodeterminació dels altres
S'ha escrit prou (i s'ha fet servir per treure legitimitat a causes justes) sobre el paper galdós que varen fer algunes minories nacionals, nacions sense estat i àdhuc nacions recentment independitzades durant l'ascens del nazisme i del feixisme al poder, als anys trenta del segle passat. Aviat farà cent anys, tot sigui dit en un petit apart. Si llavors els flamencs haguessin gaudit dels seus drets nacionals, probablement ningú no hauria tengut la temptació de caure a les urpes d'un Hitler que, sabent la situació d'aquesta nació sense estat, va fer per manera d'utilitzar-la contra el regne de Bèlgica. Si Irlanda no hagués patit segles de dominació britànica, segurament hauria actuat d'una altra manera durant la Segona Guerra Mundial. Si les minories oprimides per determinats estats no haguessin sentit aquesta opressió, el nazisme no s'hauria pogut presentar, de cap de les maneres, com un potencial valedor.
Avui, a bona part de la premsa occidental, es fan alegrement comparacions entre el nazisme i l'actual govern israelià. No entraré en aquesta disbauxa conceptual (tenc els meus lectors en gran estima i consider que posseeixen la capacitat de pensar per si mateixos), però sí que comentaré un episodi que m'ha aconseguit desassossegar en prou mesura.
Deixau-me dir alguna cosa per posar-vos en antecedents. A l'Orient Mitjà hi ha diverses nacions sense estat, minories ètniques (nacionals), religioses, etc. Per circumstàncies de la vida, he tengut coneixement directe d'algunes d'aquestes nacions sense estat/minories religioses. Anys ha, vaig fer dos informes per a una agència europea de cooperació internacional, sobre el Kurdistan turc (capital Amed, en turc Diyarbakır) i sobre el Kurdistan iraquià (capital Erbil). I, a l'hora de fer aquestes tasques, vaig tenir també ocasió d'entrevistar persones d'una minoria religiosa significativa, que en altre temps havia estat majoria: els cristians. He tengut tracte també amb gent de la minoria drusa del Líban, amb cristians libanesos i palestins (de Cisjordània), amb jazidites iraquians, i amb algun més que deix de banda.
Escric aquestes consideracions després d'haver llegit un article, en un mitjà català i partidari de l'autodeterminació dels pobles, en què es criticava el fet que representants de les esmentades minories del Llevant s'hagin reunit a Tel-Aviv per discutir sobre la seua situació, en una reunió que ha comptat amb el suport del govern israelià.
L'argument de qui signa l'article en qüestió, Eugeni García Gascón, és que els israelians fan servir l'estratègia de l'imperialisme de sempre: reforçar les minories en contra dels seus actuals estats. Així, donar suport als kurds sota sobirania siriana vendria a ser una estratègia imperialista per impedir que el govern de Síria pugui governar, efectivament, sobre tot el territori que se suposa que li correspon. De la mateixa manera, donar suport als drusos seria afeblir el Líban; ajudar els cristians a l'Iraq seria afeblir la nació iraquiana; i pledejar pels jazidites del Kurdistan meridional seria poc més que posar-se la casaca de l'Oncle Sam per acabar d'enfonsar l'estat iraquià.
Ningú no es mira la cosa des del punt de vista de les minories i de qui els pugui donar (o deixar de donar) suport. Davant l'abandonament de tothom, el poble que va ser víctima del primer gran genocidi del segle XX, els armenis, en qui pot confiar? I els kurds, especialment els kurds sirians? Turquia, la Unió Europea i la comunitat internacional en pes donen suport a un govern de Síria que els deixa en la situació de dominació (colonial, d'altra banda) de sempre. Qui tenen, les valentes dones de Rojava, al Kurdistan sota dominació siriana, que els pugui brindar algun tipus de suport? I no diguem ja les minories més minoritàries, com els cristians de l'Iraq o algunes de les minories del Líban!
Si Europa apostàs per l'autodeterminació del Kurdistan, si Europa fes mans i mànigues per garantir els drets de les minories al Llevant, tota aquesta bona gent tendria algun lloc més, a més a més de Tel-Aviv, per reunir-se i treballar conjuntament per les seues més que justes reivindicacions. Però la Unió Europea és un paquiderm que només aposta pels estats (encara no s'ha desfet de l'empremta napoleònica que arrossega), cada estat europeu posa l'estatitat per damunt de la justícia i dels drets humans, i la intel·lectualitat occidental, tant de dretes com d'esquerres, té més fe en la raó d'estat que no en la Declaració Universal dels Drets Humans. Titllar d'estratègia colonialista la feina a favor de les nacions sense estat i de les minories religioses només es pot entendre atenent a tot aquest desori.