De l’escorxador a la taula

La Trinitat Gilbert, companya de taula del millor suplement del món (el Mengem), feia un escrit imprescindible i molt mengívol sobre “l’últim pescador jove de Portlligat”. La nostra gastroperiodista ens enllaminia amb frases com: "Avui a la barca La Felicitat de Portlligat hi pugen com cada dia el Samu i l’Isca, gendre i sogre. «Aquest estiu pesquem escórpora, llagosta, mero, molles, rogers, càntares», comenten tots dos".

De seguida, llegint-la, he pensat en una qüestió que us he servit altres vegades. Els pescadors, com és natural, fan una feina que es valora, que considerem dura i ingrata, algun cop romàntica, heroica a voltes, necessària, mal pagada.Per quina raó una feina equiparable a la seva, com és la de caçador, està en canvi tan mal considerada? Ja es pot queixar un pagès (que fa una feina ben considerada, tot i que mal pagada) que els senglars i els conills, així com els ocells, se li mengen els sembrats, que si algú proposa que vinguin els caçadors se’l titllarà de cruel i fatxa. Algú em dirà que els cabirols (és a dir, els “bambis”) són com peluixos i, en canvi, els raps són molt més lletjos. Cert, però si fos per aquesta raó, només, que els pescadors ens cauen i els caçadors no, seríem uns frívols i uns materialistes. Algú dirà que un senglar és molt més intel·ligent que un lluç, però jo li diré que si ho comparem amb un pop la cosa canvia. I que, a més, salvar els intel·ligents i menjar-se els toixos seria discriminatori.

No seria capaç de caçar, tampoc de pescar, tampoc de matar en un escorxador, però valoro molt que m’ho facin, perquè soc de menjar peix i de menjar carn. El peix salvatge m’encanta. Però la caça també. I estem a punt d’entrar a la gloriosa temporada de tardor.