On para l’Església del Concili Tarraconense?

Què se n’ha fet, de l’Església catalana de finals del segle passat? Per esmentar només alguns dels que ja no hi són, parlo de l’Església dels bisbes Pont i Gol, Deig, Camprodon, Guix i Carrera. De l’arquebisbe Torrella i el cardenal Jubany. Parlo d’aquella Església dels Totosaus i els Batlle. Dels Huguet. Dels Marquès, Vilanova i Raguer, monjos de Montserrat. I no esmento els laics per no convertir tot l’article en una llista de noms. 

Penso també, esclar, en aquella Església que descrivia Jordi Llisterri a Les ferides de l’Església catalana. La divisió de la diòcesi de Barcelona i els bisbes imposats (2005), la que sempre ha volgut espanyolitzar la diòcesi. Però, sobretot, si ara en parlo és perquè el dia 4 d’aquest mes de juny ha fet exactament trenta anys de l’acte de clausura oficial del gran Concili Provincial Tarraconense sense que pràcticament ningú no n’hagi fet memòria. I també ho dic, encara, pel paperot que ha fet l’abadia de Montserrat amb la presència del rei espanyol, no sé si convidat per l’abat, el Patronat de la Muntanya –que presideix Salvador Illa–, la Fundació 2025 o si s’ha fet convidar ell mateix.

Vaig mirar de descriure aquella Església a les cròniques del Concili a l’Avui, després publicades el 1995 a Concili amb folre i manilles. L’Església catalana a través del seu concili. I recentment Pep Martí ha fet un bon retrat de l’actual a Nació Digital. En tot cas, el que sí que puc dir amb rotunditat és que el darrer quart del segle XX n’hi havia una de potent, d’Església catalana. Diversa, heterogènia i conflictiva, però hi era. Era la que havia estat profundament marcada pel Concili Vaticà II. Que s’havia mobilitzat el 1967 en la campanya Volem bisbes catalans. Que havia parlat a Arrels cristianes de Catalunya amb coratge el 1985. I que havia fet visible la seva vitalitat teològica i pastoral al Concili Provincial Tarraconense celebrat en vuit intensos caps de setmana de 1995. Per cert, clausurat amb un discurset del nunci vaticà Mario Tagliaferri per denunciar els “nacionalismes exacerbats”, de l’estil del de Felip VI dilluns a Montserrat, perquè quan venen els agrada insultar. El nunci va indignar els mateixos bisbes, una llarga llista de personalitats i fins i tot el sempre prudent president Jordi Pujol, a diferència del que ara provocarà el de Felip VI. I, tot i que les resolucions portades al Vaticà pels bisbes ja eren resultat de molta prudència –“per evitar futures frustracions”, deien–, no van merèixer la recognitio fins al cap d’un any. 

La història d’aquell concili i els anys que el van seguir m’ha fet pensar sovint en el post-Procés. Des dels primers senyals arriscats el 1991 per convocar un concili provincial o la proposta de crear una Conferència Episcopal Catalana –és a dir, d’independitzar-se de l’espanyola– del bisbe Deig a l'UCE de Prada de Conflent fins a l’excel·lència de les propostes renovadores en el desenvolupament conciliar d’una Església dialogant. Per cert, amb un paper molt rellevant del llavors abat de Montserrat Sebastià Bardolet. I després, les resistències internes i externes, les pors, els sabotatges, les traïcions i el fracàs i la frustració de molts per la indolència en l’aplicació dels acords. I, finalment, passats uns anys grisos i tristos, l’oblit a què se l’ha condemnat.

Seria massa fàcil establir un paral·lelisme entre l’Esquerra Republicana que fa president de la Generalitat Salvador Illa i l’actual abat de Montserrat, que convida Felip VI a commemorar el mil·lenari de Montserrat. Però és obvi que l’estat d’ànim general del país hi porta. A més, les recents declaracions de l’abat Manel Gasch, volgudament o no, ho suggereixen. Al Foro de Vanguardia del passat dia 10 l’abat es va apuntar a “parlar amb tothom” i “escoltar tothom”, unes expressions inofensives en un altre moment que recorden massa l’eslògan de l’actual govern de la Generalitat per distanciar-se de l’independentisme dels governs anteriors. I dir que ara a Montserrat “li toca retirar-se d’aquest paper de protecció que va tenir als anys seixanta i setanta”, seguit al cap de quinze dies de la visita del monarca que va beneir la violenta repressió de l'1-O, fa molt mal a les orelles. De fet, no és deixar de fer política: és fer-ne una altra que, temo, mentre s’omple de turistes arraconarà Montserrat a una creixent irrellevància.

No sé fins a quin punt l’actual i quasi completa renovació de bisbes capgirarà la situació i tornarà a fer visible una Església catalana, ni quina. El paper dels nous bisbes de Tortosa, Girona, Sant Feliu, Lleida, la Seu d’Urgell i, aviat, Barcelona i Terrassa és encara tot un misteri, però, vistos els perfils, conviden a una certa esperança. En particular, diuen que el nou bisbe de Lleida, mossèn Daniel Palau, és un gran coneixedor del Concili Provincial Tarraconense. Esperem que hi ajudi.