La visita dels reis d’Espanya a Montserrat va ser decebedora. No es pot estar una hora i mitja glossant l’esperit de Pau i Treva de l’Abat Oliba sense parlar de Catalunya i Espanya i el seu mal encaix. No es poden fer afirmacions com ara que “el diàleg comença per l’escolta” si no es porten a la pràctica. Dir que el “diàleg és un procés, és un treball”, i que no sigui possible mantenir davant el rei un diàleg sincer, és fer servir les paraules en va. L’acte va acabar sent una funció de normalitat impostada. Hi va faltar veritat.
Montserrat no pot convidar el rei i fer com si el 2017 no hagués existit. El president de la Generalitat d’aleshores continua a l’exili i encara hi ha polítics inhabilitats perquè l’amnistia està bloquejada al Suprem. L’absència de referències a la nació catalana, de la qual Montserrat és peça fonamental, va ser eixordadora. A sobre, l’únic que es va referir a l’elefant de l’habitació va ser el rei quan es va permetre parlar de les “identitats excloents” i “les pretensions de superioritat moral”. Paraules com aquestes les havia de pronunciar l’abat, amb la seguretat d’estar carregat de raons històriques.
Montserrat no pot pretendre no fer política, si no és que renuncia al seu dipòsit simbòlic. Considerar que ja no cal fer política perquè no som als anys seixanta és, pel cap baix, una ingenuïtat. Acceptar la visita del rei ja era fer política i, sobretot, era exposar-se que fos el rei qui vingués a fer política, com així va ser. Calia, si més no, un contrapès que no va aparèixer, com tantes vegades havia aparegut en el passat a Montserrat, perquè no era un acte més. Si Montserrat està celebrant mil anys és perquè ha estat més que un monestir.
