L’estat espanyol fa impossible la normalització del català

De tots els conceptes relacionats amb l’ús del català que s’han fet servir els últims 40 anys n’hi ha un que ha explicat a la perfecció quina era la situació i quin era l’objectiu: normalització. No era normal no poder fer tota la vida en català a Catalunya, del bar al jutjat. I així, en aquesta situació anormal, estem encara.

I estem així perquè el castellà continua sent obligatori (article 3 de la Constitució espanyola), mentre que el català continua sent voluntari, i aquesta asimetria legal és el gran obstacle per a la normalització. Molt més que la demografia o el mercat. D’aquesta por que la llengua catalana faci nació neix la constant conversió del català en un problema judicial i, si és possible, social. L’últim exemple és d’ahir, amb el TSJC carregant-se la instrucció de la Generalitat perquè les preguntes de la Selectivitat fossin lliurades primer en català.

Ens ho sabem de memòria: també a l’Espanya democràtica, només és autènticament espanyol allò que és en castellà, i per tant, dins d’Espanya, el català a Catalunya difícilment podrà normalitzar-se. I no cal esperar l’arribada al poder de Vox per acabar-ho de comprovar: fa quatre dies que lidera el PP i Feijóo, el moderat, ja ha declarat que la immersió no encaixa perquè “no és cordial”, sinó una imposició. I té la barra de dir que “els polítics obliguen la gent a parlar una llengua”. No deu haver llegit mai l’article 3. Orwell una altra vegada.

La problematització constant del català el converteix en llengua marcada pels que l’han d’aprendre i va minvant l’autoestima dels que el parlen. Dir que l’independentisme ha perjudicat el català és una explicació molt pobra per descriure l’estat d’anormalitat lingüística en què vivim, que no hem d’acceptar.