L'estiu infectat

Francesco Piccolo va escriure fa quinze anys un llibre lleuger i agradabilíssim en el qual relatava "moments d’inadvertida felicitat". L’olor del pa quan surt del forn, el moment en què s’apaguen les cafeteres, la troballa d’una pedra especial en una passejada per la sorra, les mans plenes d’oli quan no pots deixar de menjar cacauets durant l’aperitiu, el bis d’un concert extraordinari, quan tomba la cantonada la persona que esperes, el ruixat breu que ha regat el carrer... Foteses de les quals voldria omplir una vida despreocupada d’unes setmanes estiuenques.

Però, per gaudir-ne, hauré de desvincular el viure de la meva preocupació pel món, pel que és col·lectiu, pel que ens afecta a tots i no ens deixa recordar tan sovint com voldria que hi ha moments d'inadvertida felicitat. Per gaudir-ne haurien de desaparèixer els insults, les proclames violentes, i els soldats que –com en el poema de Josep Carner– no caldria que fossin gaire de debò.

Lluny del meu desig estiuenc, em declaro noquejada des de fa dies per l'enèsima evidència de més que possibles delictes d’avarícia per part de privilegiats que viuen millor que la majoria de la societat i furten, per cobdícia incontrolada, allò que ens pertany a tots, amb la ingenuïtat de qui creu que el seu mètode serà infal·lible i no se sabrà mai.

Podria entrar en els detalls, però no vull fer-ho. Vull escriure amb lletres que xisclin que, cada vegada que hi ha un cas de corrupció en els càrrecs de representació política, algú traeix la nostra confiança. Nostra: ho dic en plural perquè no crec que sigui l’única adolorida, noquejada.

Sempre que algú es ven el que és de tots no decep només els més propers; decep tota una societat a qui li agradaria recuperar vells discursos sobre ètica i integritat pública. Sempre que algú es deixa arrossegar per la cobdícia infinita atempta greument contra la causa que creiem compartir, encara que aquesta causa sigui tan genèrica com l’honestedat dels qui s’han presentat davant del poble en una llista electoral demanant el vot.

S’esberla la mateixa idea de causa comuna. S’esberla l’ideal compartit dels demòcrates. S’esberla fins a l’arrel el consentiment democràtic que atorguem quan, una vegada i una altra, cridem a anar a les urnes com a gest de responsabilitat cívica.

Llavors és quan guanya terreny la idea que els humans no tenim remei, o potser encara pitjor: la sensació que s’enriuen dels qui mantenim els ideals, la integritat –cosa que consideren d’incauts–. És com si haguessin aconseguit que els papers s’invertissin, perquè són els càrrecs públics els qui han de donar seguretats, i no la ciutadania qui ha de buscar, en el pou de l’esperança, la voluntat renovada de creure en l’interès general.

L’imperi de la fatalitat ens empeny cap al més rabiós individualisme, i aleshores els captadors d’insolidaris guanyen; en trauran profit electoral. En trauran rèdit, precisament, els qui deslegitimen la política de respecte i esperen poder accedir al poder xuclant tota la felicitat perduda.

Qui es corromp no atempta tan sols contra els seus companys de partit o de Parlament, atempta contra la dignitat humana i el seu imperatiu solidari. Atempta contra el mateix fonament de la democràcia.

La traïció dels corruptes provoca ferides més profundes als qui fan de la redistribució la base del seu pensament polític. I ara, enfonsats en la decepció, paralitzats per la ràbia, noquejats pel dolor, ens sentim avergonyits sabent que, malgrat tot, ens hem d’aixecar per evitar que el dany infligit no destrueixi tot el que hem bastit.

Però no podem callar quan descobrim que en el subsol, quan no hi ha mirades públiques, el llenguatge i els fets desprenen un tuf fètid insuportable de masclisme i d’abjuració de tota sensibilitat cap a allò que, en públic, són promeses d’igualtat. No podem callar i acceptar sense que se'ns remoguin les entranyes la vilesa de la pèrdua del respecte obligat a les normes que hauria de mantenir qualsevol càrrec d’elecció democràtic.

Koldo-Àbalos-Cerdán fereixen especialment perquè es van esforçar molt per ocupar espais estratègics des d’on trair; Montoro i els 27 més que l’acompanyen, perquè han creat una màquina de modificar lleis a mida de qui pagui més. González Amador per ser un milionari fet en els difícils moments de la pandèmia, que la cobdícia malaltissa no li permet pagar els impostos proporcionals de l’enriquiment. Actes miserables, una vegada i una altra. Una vegada i una altra. El calendari judicial determina que en els pròxims quatre anys han de jutjar-se 31 casos de corrupció política.

Aixecarem el cap de la lona perquè no claudiquem en l’exigència de noblesa i honestedat, que no ens impedeix de classificar com a miserables circumstàncies de la vida política; miserables circumstàncies que han coincidit amb gravíssimes proclames de l’extrema dreta, que vulneren una tirallonga de drets constitucionals als carrers i que posen en evidència com n’és de necessària la política. Si fos possible, la bona política.

Recuperem els materials nobles dels quals hauria d’estar construïda tota democràcia per poder recuperar el plaer de gaudir dels moments d’inadvertida felicitat.