L’Europa cohibida

“La llibertat és incompatible amb la democràcia”. Aquesta memorable frase de Peter Thiel explica perfectament el que està passant als Estats Units, amb el trumpisme com a forma d’expressió política. Per als que creuen, com l’amo de PayPal, que la llibertat s’exerceix sense consciència dels límits, fent cadascú el que li dona la gana (principi directament proporcional al poder de qui s’ho vol permetre), és evident que la democràcia és un obstacle, perquè es funda en el reconeixement d'una sèrie de drets i deures que configuren una cultura fundada en el principi d’igual dignitat entre les persones, dins d’un marc legal de referència que evidentment no hauria de permetre el comportament nihilista dels que creuen que tot els està permès. L’exhibició i exaltació d’aquesta conducta per part de Trump l’ha convertit en doctrina d’estat, i el president s’ha dedicat sistemàticament a violar la legalitat i els consensos adquirits en les democràcies liberals. Des de la violació de les fronteres internacionals i l’abús sistemàtic del poder menystenint o eliminant qualsevol principi legal que l’incomodi fins a la pretensió d’estendre a tot el planeta la seva arbitrària concepció del món, el despotisme de Trump és una descarada aplicació del principi de Thiel.

Aquesta fugida endavant dels Estats Units ha tingut Europa manifestament descol·locada, amb uns governs que, llevat de molt poques excepcions, no han gosat aixecar la veu. Molts d’ells s'han entregat al deliri trumpista. Un desfici que ara intenten justificar dient que els marcs –nacionals, morals i culturals– són canviants. Segur que és així: les societats evolucionen, per a bé o per a mal. Però això no hauria d’impedir que s’assenyalin les ruptures que afecten valors lligats a la dignitat de la condició humana. Europa fa temps, com a mínim des de la Segona Guerra Mundial, que viu sota la tutela dels EUA. I ha estat necessària la insolència atrabiliària de Trump perquè comencessin a aparèixer senyals de dissensió. Sembla que van a més. Dues persones poc sospitoses d'antiamericanisme han apujat el to. “S’han acabat les vacances d’Europa”, ha dit el canceller Friedrich Merz, constatant la pèrdua del perfil referencial del Vell Continent. I ha reconegut, insòlit en un cristianodemòcrata alemany, que “s'ha produït una fractura entre Europa i els Estats Units". "La cultura de la guerra del moviment MAGA no és la nostra”, ha afegit. El president Emmanuel Macron, que s’havia posat bona part dels francesos d’esquena en el seu intent d’alinear la República amb un autoritarisme il·lustrat –buscant una bona acollida als EUA–, ara reconeix “que l’estratègia de doblegar-se davant dels Estats Units no dona resultats”.

Què cal fer, doncs? La primera iniciativa, compartida per alemanys i francesos, seria un rearmament militar del continent al marge dels EUA, encara que amb la complicitat del govern americà. I sembla que no ha fet gràcia a Washington, que ha enviat Mario Rubio a la conxorxa militar europea per marcar perfil. Rubio, que voldria ser una versió amable del trumpisme, segurament amb pretensió de ser-ne el successor (alt risc si el president, que es considera etern, se n'assabenta), s’ha sumat a la reunió amb un to amable, reiterant la importància d’Europa i la necessitat d’entendre's, però deixant ben clar que, en matèria militar, és el marc americà el que defineix la pauta. Bones maneres, però desacords profunds sobre els quals no hi haurà concessions. I n’hi ha hagut prou amb aquest gest diplomàtic perquè Von der Leyen, prolongació del trumpisme a Europa, desplegués un somriure esclatant per celebrar un retrobament amb Amèrica. Patètic personatge que pretén liderar una Europa de genolls davant dels Estats Units. No oblidem que, en una visita a Trump com a líder europea, el president li va regalar la humiliació de rebre-la en un camp de golf de la seva propietat. 

Europa ha aixecat el to i, immediatament, Rubio ha vingut a llençar l’ham. No hi ha excusa. O Europa tira endavant renovant un projecte comú, que s’està esfilagarsant, per recuperar el seu perfil distintiu, o la pesta del trumpisme i els seus hereus seguirà penetrant entre nosaltres. Europa, carregada de contradiccions, opera a baixes revolucions, i li costa infinitament passar de les paraules a l’acció. Gavin Newsom, Alexandria Ocasio-Cortez i Hillary Clinton també eren a Múnic. ¿Serà necessari que siguin els mateixos americans –Partit Demòcrata i companyia– els que reaccionin i posin fi a aquest període d'autoritarisme postdemocràtic perquè Europa perdi la por? ¿O en realitat hi ha poders al Continent als quals ja els va bé aquesta submissió i que, sense deixar-se veure, en la discreció, comparteixen el somriure de Von der Leyen?