De l’article de Sebastià Gasch (Barcelona, 1897-1980) a La Publicitat (10-VIII-1932) sobre un número extra de Cahiers d’Art, la revista del crític Christian Zervos (Cefalònia, 1889 - París, 1970). L’any vinent farà 50 anys de la mort de Pablo Picasso (Màlaga, 1881 - Mougins, 1973). L’aniversari es commemorarà a Barcelona amb una exposició conjunta de la Fundació Joan Miró i el Museu Picasso.
De l’exposició de Picasso a les Galeries Georges Petit de París encara se’n parla. I el que se’n parlarà. Aquesta considerable exhibició, per a organitzar la qual ha calgut mobilitzar col·leccionistes i marxants de les cinc parts del món, amb el fi d’aplegar les obres disperses del gran pintor, ha fet vessar molta tinta. Cahiers d’Art acaba de dedicar-li un número extraordinari –un veritable llibre–, en el qual una copiosa col·lecció de reproduccions il·lustra articles signats pel bo i millor de la crítica artística internacional. Des de Zervos, Maritain, Huguet, Gueguen fins a Einstein, doctor Schurer, Grohrnann, Dale, passant per Gómez de la Serna, Strawinsky, Scheiwiller, Sweeney, Ede i molts d’altres, tot el que compta avui dins el clos de la crítica ha exterioritzat la seva opinió, unànimement favorable. Aquest número de Cahiers d’Art conté un editorial de Christian Zervos, al marge del qual farem alguns comentaris. El director de la revista parisenca afirma que l’obra de Picasso representa una de les aventures de l’art més perilloses, però també més fecundes. Zervos té raó. Els genis són inimitables. El seu art, eminentment personal i alliberat de tota regla, no és susceptible d’imitació. Imitar-lo és desnaturalitzar-lo. Pastitxar-lo és naufragar en un art acadèmic. És convertir la invenció en sistema. Perillosa, en efecte, l’aventura d’un geni com Picasso. Perillosa, perquè els seus seguidors ineptes han convertit el cubisme en decorativisme superficial i buit. I fecunda, també. Fecunda, perquè Picasso, que inicià la croada estructural contra el colorisme deixatat dels epígons dels mestres impressionistes, ha salvat la pintura, l’ha reconduïda per viaranys que no havia d’haver abandonat mai. [...] Zervos té també la rèplica adequada per a tots aquells que afirmen que Picasso ha estat devorat sempre per tota mena d’influències. “Li reprotxen –diu– d’haver utilitzat tot allò que l’esperit contemporani ha creat de nou, sense adonar-se que el geni més gran seria aviat limitat si havia de deure-ho tot al seu propi ésser”. Exacte, encara. I el mateix Picasso ho confessa clarament: “Copiar els altres és necessari, però, copiar-se un mateix, quina misèria!”. Paraules que coincideixen amb el que deia Goethe en la seva darrera lletra: “El geni més afavorit és aquell que ho absorbeix tot, que s’ho assimila tot, renovellant-se i desenvolupant totes les seves aptituds”. Picasso és un gran inspirat. Cal posar el seu art sota el signe de la inspiració. Ens explica Zervos que, a qualsevol moment del dia o de la nit, Picasso està en estat de gràcia pictòrica. Així que la inspiració ve, es posa a treballar. Els tovallons de paper del restaurant li serveixen per a omplir-los de dibuixos meravellosos. I fou de la seva banyera estant, que va adonar-se de l’arpillera que rodava per terra, i que va servir-li per a fer un dels primers quadres d’objectes. [...]
