Duus una gorra de color corporatiu i, a sota, un mocador, com si fossis de la Guardia Mora de Franco. La roba és una granota, també corporativa. Als peus, botes. Ni tan sols xancletes. T’estàs a la carretera, en aquest revolt, amb l’eina a la mà.
Venim per la carretera, davant teu, i ens aturem perquè tu ens ho dius. Ens ho fas saber amb l’eina, que és un pal amb un STOP al capdamunt. El funcionament és senzill. Si vols –si et diuen– que passem, gires el giny i ens mostres un color verd. Si vols –si et diuen– que ens hem d’aturar, ens mostres aquest STOP. Fan obres, a la carretera. Hi posen quitrà, un quitrà que es deu desfer com xocolata. Al cotxe anem amb aire condicionat i, tot i això, suem. Et veiem sota el sol, aquest sol boig i tòrrid, aquest sol inclement, aquest sol que no marxarà fins a les set de la tarda. Quantes hores deu fer que ets aquí sota? Quants litres deus haver perdut? A terra, als teus peus, hi ha ampolles buides d’aigua. Les has llençat aquí, sense cap esma per buscar una bossa d’escombraries que, segur, es desfaria i ja es convertiria en paracetamol. Tens mal de cap? Cauràs a terra esvaït? Aguantes, aguantes l’STOP i nosaltres no podem deixar de mirar-te. Ara, ara, ara et diuen que ja podem passar, i passem. I et deixem sota el sol. Segur que veus llumetes morades, estrelletes. No és diferent del desert, això.
Portes ulleres (de sol) i fas ganyotes perpètues, segur que els solcs de la cara ja se t’han ennegrit. Arribaràs a casa del tot retut, del tot acabat. Et deu agradar, la feina? Avui et mirem. No pot haver-hi res pitjor que això teu. Quant et deuen pagar? Passem, no sabem si dir-te adeu. Fem un cop de cap agraït. I tu, un cop passem –som el primer cotxe–, et deixes caure un moment al marge, et treus la gorra i et tires aigua pel cap.
