L’obús de l’obtús

La situació es repeteix cíclicament, i sempre, per greu que sigui, fa riure. Un individu va a l’hospital perquè s’ha introduït per via rectal algun objecte contundent que no pot evacuar. L’ampolla de refresc és un clàssic i sempre em fa pensar en aquella recepta del Gordon Ramsay del pollastre farcit de llauna. L’últim episodi, molt comentat al bar, ha estat el del senyor que va anar a urgències (a l’hospital Rangueil, de Tolosa) amb molt mal a la zona que no dic, perquè rimaria. Al conducte hi havia un objecte que, seguint un rigorós codi deontològic, els metges van procedir a extreure. I vet aquí que, mentre anava sortint, van comprovar que no era, precisament, un fuet. Era un obús de la Primera Guerra Mundial. Feia 20 centímetres de llarg i 3 d’ample, de manera que no ens hem d’imaginar un Enola Gay. Però esclar, per precaució, van haver de trucar als artificiers. Per sort, l’arma era del 1918 i no presentava cap risc de focs artificials, més enllà del gaudi del pacient. Parlo amb tots vostès, lectors, amb certa franquesa escatològica, perquè venim d’on venim. La nostra figura literària més cèlebre és la d’en Patufet, el nen expulsat per un bou, via rectal, com glossa el poema: “El bou va fer un pet i va sortir en Patufet”.

Quan hom s’autosatisfà amb un element cilíndric ha de tenir en compte la tria per les possibles explicacions si tot anés malament. La mare del noi, si existeix, a hores d’ara ja té notícia de l’objecte vintage. I sap, esclar, si el poca-pena del nen l’ha tret de la col·lecció clandestina del tiet avi. Per evitar la rialla perpètua, jo aconsellaria, sempre (si la cosa no pot ser, diguem-ne, “natural”), unes verdures, que són de més bon extreure, arribat el cas. No en va, per analogia, al penis se l’anomena “nap” o, si ho voleu més modest, “pastanaga”. Sempre que sigui èticament possible, aquestes verdures haurien de ser de temporada i de quilòmetre zero.