Aviat farà un any que es va donar a conèixer la guanyadora del premi Nobel de literatura 2024, l’escriptora coreana Han Kang, que es va convertir també en la primera del seu país en rebre aquest guardó. La notícia, potser inesperada a la nostra latitud, va adquirir el to de celebració nacional a Corea del Sud. D’alguna manera, aquest guardó va significar el reconeixement de la força de la cultura coreana d’avui en un dels àmbits on encara no havia assolit el ressò de què ja gaudeixen, des de fa anys, la música, el cinema o l’audiovisual. Davant d’aquesta aterrada de la cultura coreana a Occident és interessant preguntar-se què la fa tan atractiva i com ha aconseguit aquest impacte internacional.
Corea del Sud és un país singular, amb una intensa història de trauma i resiliència que s’entrecreua amb una ascendent trajectòria econòmica que l’ha situat entre les primeres economies d’Àsia i del món des de fa dècades. A mitjan segle passat Corea del Sud era un país devastat després d’haver passat per 35 anys d’ocupació japonesa (1910-1945), que a més de la repressió política va implicar una forta persecució cultural, i, sobretot, després de la traumàtica partició del país en les dues Corees, fruit de les tensions de la Guerra Freda, i la consegüent guerra entre 1950 i 1953 que va deixar més de dos milions de morts al país. En aquell moment, Corea del Sud tenia una de les rendes per càpita més baixes del món en un dels entorns geopolítics més calents. La democràcia es va fer esperar, perquè a principis dels anys seixanta Park Chung-hee va dur a terme un cop d’estat militar que va posar fi a les polítiques de restauració democràtica del país i, amb el suport occidental, es va mantenir un sistema dictatorial fins a finals dels anys 80. Va ser durant aquells anys, però, que es va gestar l’anomenat “miracle coreà”, en què el govern va incentivar un creixement econòmic basat en el desenvolupament de les indústries tecnològiques que avui coneixem bé, amb grans empreses com Samsung o LG al capdavant.
Als anys 90, amb una democràcia incipient i després d’haver-se situat davant dels ulls de món amb la celebració dels Jocs Olímpics de Seül el 1988 (una fita que va marcar la història de la ciutat de manera semblant a com ho van fer els Jocs de Barcelona), el país havia començat a despuntar. Tanmateix, la inestabilitat dels mercats globals en aquella dècada va fer veure al govern coreà la necessitat de diversificar la seva economia i aquí és quan es va prendre una decisió insòlita: invertir en la globalització de la cultura coreana. En part aquesta decisió va venir en veure com la indústria cultural americana estava ocupant el mercat coreà massivament, en detriment de la seva pròpia producció cultural. En un país que havia maldat per sobreviure culturalment, aquest era un tema crucial. Però el govern també es va adonar dels grans ingressos que podia generar la cultura: diuen que el que va marcar el punt d’inflexió va ser el fet que la pel·lícula Jurassic Park va disparar les vendes globals de cotxes de la marca Hyundai, que apareixen al film. Sigui com sigui, en aquella dècada el sector audiovisual i musical coreà va començar a comptar amb grans incentius i ajuts. En els 2000, la música dels grups K-pop i les sèries de televisió fetes a Corea del Sud ja tenien un gran seguiment a tot Àsia i a poc a poc es va estendre a escala global.
Avui la societat coreana viu en un sistema marcadament neoliberal i capitalista, on l’èxit i la riquesa personal tenen un gran prestigi. El país ha assolit un desenvolupament impensable fa unes dècades i el nivell de vida s’ha transformat profundament, però la velocitat d’aquest canvi no ha estat exempta de desigualtats i cost humà. I, com passa arreu, això és només una dimensió d’una realitat més complexa. La imatge sofisticadament informal que projecten els ídols de K-pop contrasta amb la dada que Corea del Sud és el segon país del món amb més militars per càpita, just per darrere del seu veí, Corea del Nord. Les tensions entre tots dos països, separats per la frontera més militaritzada del planeta, marquen una dimensió totalment diferent de la societat coreana: la d’un país que és conscient que en qualsevol moment podria entrar en guerra. A la vegada, és difícil deixar enrere la traumàtica història del país quan aquesta tensió militar funciona com a recordatori constant d’un passat del qual queden encara reparacions pendents. A casa nostra sabem bé que els silencis de la guerra i la dictadura passen factura i arrosseguen un gran cost personal i social.
L’obra de destacats creadors i creadores coreans d’avui aborda aquestes contradiccions i ens permet penetrar en la complexitat d’aquesta societat. L’onada coreana ens arriba amb tota aquesta diversitat, amb la música de BTS, que diuen que millora el sentiment de felicitat, però també amb els textos de Han Kang o de l’autora d’històries il·lustrades Keum Suk Gendry-Kim, que han tingut la valentia d’abordar els moments més foscos del passat del país o amb les pel·lícules de Bong Joon-ho i amb sèries ja de culte com El juego del calamar on es posa l’humor negre al servei d’una mirada descarnada sobre la deshumanització de la societat capitalista. Aquestes històries ens atrapen perquè ens interpel·len i aquesta és la clau de l’onada coreana: en el seu impuls ha sabut fer-nos veure tot el que té d’universal.
A la vegada, el cas coreà ens invita a reflexionar sobre com la cultura pot ser motor de creixement econòmic. A través d’una clara aposta política per la inversió pública en cultura, Corea del Sud ha sabut construir un soft power global que genera més ingressos que la seva indústria tecnològica (es calcula que només BTS representa el 0,3% del PIB coreà) i també ha demostrat que ser petit no és un problema.
