L’opinió d’un català de València (1951)
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDe l’article de Fuster (Sueca, País Valencià, 1922-1992) a la revista de l’exili El Poble Català (Mèxic, X-1951), text llavors impossible de publicar a Catalunya i enviat a fora des de València amb una signatura anònima: X. Feia dotze anys que s’havia imposat la dictadura franquista. Avui fa trenta anys de la mort de Joan Fuster. Enguany també es commemora el centenari del seu naixement.
La Conferència Nacional Catalana, la preparació de la qual comenta extensamentEl Poble Català, m’ha interessat extraordinàriament. No sé les possibilitats que tindrà, aquesta Conferència, de merèixer per dret indiscutible el qualificatiu de Nacional. Crec tanmateix en l’absoluta necessitat d’intentar una cosa així amb la neta intenció de merèixer-lo. Potser ha arribat el moment de començar una política en l’únic sentit noble de la paraula. Cal gestionar o insistir en l’acceptació dels principis per part d’aquelles forces de l’oposició que hagen de ser “companys de ruta”. Fer-los-els acceptar no serà feina senzilla, ja ho sabeu millor que jo. La història de 1931 es tornarà a repetir perquè l’anticatalanisme és un element-eix de la consciència nacional espanyola (més que anticatalanisme, anti-Catalunya). Només ens poden oferir una mesquina “comprensió”, però hem d’aprofitar-nos-en. Aquesta tasca de captació es relaciona amb un punt tàctic fonamental. En bon –o mal– principi democràtic, el sufragi universal ha de decidir el destí nacional dels nostres pobles. Jo crec que els drets nacionals de Catalunya com a poble, com a entitat nacional, no poden dependre d’unes eleccions o d’un plebiscit, contingència ben arriscada altrament. Doncs bé: penseu serenament quin caràcter tindrà una majoria electoral a l’hora de l’hora. Dotze anys de descatalanització no poden haver passat debades... En resum: segons el meu parer, mirant de cara al futur o a la normalitat, importa més que uns projectes constitucionals la preparació d’un estat d’esperit escaient. En aquesta preparació tant hi ha d’intervenir el savi com el polític, el poeta com l’agitador. I, sense involucrar jerarquies, cadascú en el seu lloc, en el seu moment, en el seu rol. Això us afecta als de fora i ens afecta als de dins. I als incontaminats, als conversos i als penedits. El camp de les possibilitats d’acció és immens. Fruit de la Conferència Nacional Catalana hauria de ser coordinar aquestes accions i fer prevaler, en totes elles, un esperit de convivència profunda, més enllà dels rancors i les baralles, sense el qual no serà factible una obra nacional duradora i justa. Que la Conferència Nacional Catalana s’inspire en aquest ample afany d’unitat i que elabore, sí, un programa d’actuació immediata –que interesse des del savi a l’agitador–, però sense fantasies, realista; que coordine voluntats i que aparelle els camins; que organitze, que cree i que actue; que l’eficàcia siga la seua norma primera. Això és ben difícil d’aconseguir, ho presumesc; però mai no serà inútil intentar-ho. No és açò el que voldria dir-vos, però sí el més urgent. Una opinió sincera expressada hic et nunc, i per tant conformada per aquesta circumstància. Un punt de vista més, però digne de ser meditat. [...]
