L'ordinalitat no és l'únic problema

L’acord sobre el model de finançament singular que van acordar el PSC i ERC en ocasió de la investidura del president Illa donava una gran importància a assolir un finançament autonòmic que respectés per a la Generalitat de Catalunya el principi d’ordinalitat; o sigui, que cap comunitat autònoma rebés menys recursos públics que les comunitats que hi havien aportat menys. Implícitament, també vol dir renunciar a rebre més recursos públics que les comunitats que n’han aportat més. El principi és simple i es pot calcular molt bé. Es tracta d’assegurar que les aportacions de recursos públics a la caixa central de l’Estat no canviïn d’ordre quan es redistribueixen. El concepte recursos públics és fonamental. En ocasió de la negociació del model de finançament del 2009, i quan el ministre Solbes encara era el responsable econòmic del govern del president Rodríguez Zapatero, Solbes el va tranquil·litzar sobre l’aplicació del principi d’ordinalitat que tant reclamava la Generalitat, assegurant-li que el PIB per càpita no es modificava després de l’aplicació del model de finançament. Això era barrejar pomes i peres, atès que els recursos privats no entren en joc a l’hora de parlar de l’ordinalitat en la distribució de recursos públics. S’han de comparar les aportacions de recursos públics amb la redistribució que se'n fa. La redistribució és progressiva quan les diferències entre més aportadors i menys aportadors es redueixen, però això no és el que passa a l’estat espanyol: les comunitats autònomes més aportadores queden molt per sota en finançament públic respecte a moltes comunitats que han aportat menys. 

L’ordinalitat és molt important –el més important en un model de finançament que es proclama solidari però també respectuós amb la Constitució espanyola–. Tanmateix, la manca d’ordinalitat no és l’única iniquitat del model. No es pot oblidar mai que els mateixos euros no tenen la mateixa capacitat de compra i contractació als diversos territoris de l’Estat. Això ha estat recordat cada vegada que s'apuja el salari mínim interprofessional (SMI) i que molts diaris econòmics de Madrid es lamenten de la injustícia i ineficàcia de posar el mateix SMI a tot l’Estat, atès que els salaris mitjans provincials són molt diferents, i en molts casos estan molt a prop de l'SMI. Aquest és el problema de la paritat de poder adquisitiu (PPA). És un tabú polític, però és la llei econòmica més ben coneguda per tots els funcionaris. Independentment dels vincles familiars, el cost de la vida és el que estira o arronsa el sou que es cobra, que tot i ser el mateix a tot l’Estat –o molt semblant– varia molt entre destinacions.  

El darrer treball (número 30), que ja fa un temps que s'ha publicat (2024), de la sèrie de Monografies del Departament d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya ens ofereix una recerca extremadament valuosa sobre el tema, que ja ha estat tractat pels mateixos autors en treballs anteriors: “Estimació de les paritats de poder adquisitiu (PPA) per a les comunitats autònomes espanyoles (2021)”. Els autors en fan una aproximació indirecta, atès que no tenen les dades indispensables per fer-ne el càlcul directe. Aquestes dades les té l’INE, que les necessita per poder calcular l’IPC nacional. L’INE només informa de les variacions dels IPC autonòmics o provincials, però no podria calcular un IPC per a tot l’Estat sense poder agregar els components territorials. Per fer aquesta agregació ha de conèixer els preus de tots els territoris i poder-los transformar en una única xifra. Aquesta ponderació és la base de càlcul de la paritat de poder adquisitiu. La té, però no n’informa. Més i tot, desplega tota una estratègia d’ocultació per no donar la clau de com recalcular l’IPC per a tot l’Estat. 

Les estimacions dels autors que mencionava són prou moderades per haver estat acceptades pels experts. De fet, tothom sospita que una mesura directa –o sigui, la que guarda la presidència de l’INE a la seva caixa forta– seria més extrema. Els autors situen la PPA de Catalunya en el 106,44% (Espanya = 100), i la comunitat autònoma amb la PPA més baixa seria Castella-la Manxa, amb un 86,24%.

No ens enganyem. Com més documentem la nostra queixa, més gran és la resistència a corregir-la per part del govern central i per part de les altres comunitats autònomes. Ni tan sols les altres comunitats que pateixen fenòmens semblants al nostre –tot i que en grau més baix– diuen res. Però no oblidem que hi ha la possibilitat de recórrer al Tribunal Constitucional, demanant empara per la violació de l’article 138.2 de la Constitució espanyola, que diu: “Les diferències entre els estatuts de les diverses comunitats autònomes no podran implicar en cap cas privilegis econòmics o socials”. Allò que es va preveure contra Catalunya pot esdevenir una arma de defensa del benestar de la ciutadania catalana.