L'afalac 2.0 fa encara més mal que l'insult

ES VA GENERANT cert consens en contra de l'allau de trols, provocadors i insultadors de guàrdia a les xarxes socials. Amagats en pseudònims donen lliçons de valentia, desqualifiquen obsessivament i generen una crispació absurda. Però t'hi acostumes, i són irrellevants, si els ignores. Em preocupa més l'altra allau, la d'afalagadors. El fan acrític és el revers de la moneda del detractor oficial. Per culpa d'uns i altres un mateix individu és qualificat de miserable i de genial simultàniament, quan no és ni una cosa ni l'altra. El més habitual és la mediocritat, ser brillant o ser nefast porta més feina. L'elogi desmesurat i sense justificació és el que més debilita. L'afalagador més perillós de tots els que campen per les xarxes, i per la vida, és el pilota. I n'abunden amb una estratègia clara i patètica. Van d'honestos i atrevits, reparteixen llenya a un costat i ho combinen amb unes felicitacions i adhesions d'una rotunditat sospitosa. Costa trobar-hi la coherència, i no cal que la busquis. És la pura tàctica de trepa de tota la vida, versió 2.0. La víctima, l'afalagat, colgat d'insults que considera injustos (i ho són), es torna dèbil i troba justíssim que aquell tipus tan crític amb altres el posi a ell a dalt d'un pedestal, i sol agrair el gest ni que sigui amb el trist retuit d'autobombo. Aquest és el risc: les persones millorem només amb l'ajut de la crítica constructiva, matisada, argumentada. Ni la desqualificació gratuïta ni l'adulació interessada ens porten a cap altre lloc que no sigui la fragilitat i el conformisme.