No insistiré en el tema Woody Allen i les Farrow (mare i filla), que ahir alguns lectors varen jutjar com a columnisme groc i d'altres varen elogiar com una mostra de valentia per part d'un servidor. No era una cosa ni l'altra: senzillament, com es fa sempre des d'aquesta columna, intentava oferir una opinió mínimament articulada sobre un tema d'actualitat perquè els lectors puguin discrepar-hi o sentir-s'hi d'acord. Això sí, si és possible, amb arguments: els insults i les desqualificacions ad hominem serveixen de poca cosa. I encara serveixen menys les sospites descominals: que una columna no parli del procés sobiranista català no vol dir que l'autor estigui en contra d'aquest procés.
Això sí, la qüestió sobre Woody Allen ha servit per posar damunt la taula un debat molt més antic, i que s'arrossega de fa segles: el de l'exemplaritat moral de l'artista. Tots voldríem que els creadors que causen la nostra admiració fossin, al mateix temps, persones intatxables en la seva vida privada i en la seva trajectòria ideològica. Però succeeix amb molta freqüència que no és així.
No cal anar gaire lluny per comprovar-ho. Fa pocs dies ha aparegut un llibre incòmode però necessari (jo fins i tot gosaria qualificar-lo d'imprescindible) que ha publicat a Palma l'editor Lleonard Muntaner, i que va intel·lectualment a càrrec de Jordi Larios, professor a la Universitat de Birmingham. Es titula La cara fosca de la cultura catalana: la col·laboració amb el feixisme, i és un volum relativament petit (hauríem volgut més pàgines) que repassa els grans noms de la cultura catalana que, d'una manera o d'una altra, varen prestar la seva col·laboració més o menys declarada a la dictadura franquista. Si diem que algunes de les rúbriques que hi apareixen més significadament són les de Josep Pla, Salvador Dalí, Llorenç Villalonga, Eugeni d'Ors, J.V. Foix o la revista Destino amb tot el seu pes, em sembla que no fem cap descobriment. Els temps eren els que eren, i cadascú feia el que sabia per tirar endavant. Si varen fer bé o malament des de la perspectiva ètica és una pregunta que podem debatre infatigablement. Que sense ells avui no seríem els que som és una certesa que admet poques discussions. Alguns diran que van ser cínics; d'altres diran que van ser possibilistes; encara d'altres diran que senzillament van saber estar a l'altura del seu temps. Però a alguns ningú els prendrà la nostàlgia de pensar que tant de bo els seus creadors més estimats haguessin actuat en vida a imatge i semblança del que ells haurien desitjat. Llàstima que moltes vegades no succeeix així.
Fora de la cultura catalana, què fem amb Céline, Picasso, Pound, Borges, Caravaggio o Polanski? Des del sentit comú, és obvi que tots ells varen equivocar la seva actitud vital o el seu posicionament ideològic. ¿Les seves aportacions artístiques són menys valuoses per aquest motiu? El debat és més vell que anar a peu. I només té una resposta: que cadascú triï el que vulgui, però que no vulgui imposar res a ningú.