A qui li importa Barcelona?

Parlar de la teva ciutat és perillós perquè et pots quedar atrapat en la nostàlgia inútil d’un temps que ja no tornarà. Una nostàlgia tan humana com injusta, perquè la memòria és selectiva. Sense anar més lluny, Barcelona és més verda, el metro i l'autobús són infinitament millors i els carrers de la meva infància, a Gràcia, fan més goig avui que anys enrere. O els de l'Eixample, molt menys contaminats però a voltes més bruts perquè vivim en el consum perpetu i, per tant, en la superproducció d'escombraries. 

I, alhora, en aquests carrers sento que s’hi parla anglès i s’hi ofereix brunch perquè ha desaparegut la comunitat en la qual ens podíem identificar. La nova comunitat que la substitueix no està formada per la segona o tercera generació dels que eren els nostres veïns perquè no es poden permetre els lloguers o les hipoteques que els demanen, ni per les mateixes botigues ni pels mateixos pisos. 

La desaparició del comerç local és causa i conseqüència del desarrelament, i ara abunden les franquícies o els negocis pensats per al turisme, que sí que poden pagar els lloguers astronòmics, i on t’atenen amb tanta desgana que sembla que treballin per a Amazon. Els mercats municipals, que bullien com a epicentre de la vida de cada dia, van tancant parades per més qualitat de producte i horaris de tarda que ofereixin. Els súpers de cantonada, oberts tota la nit, anunciats amb llums enlluernadores i rètols de patacada impropis de la ciutat que va presumir de disseny, semblen el símbol de la dimissió municipal. Moltes d’aquestes pegues són extensibles a les grans ciutats, però el mal de molts no pot ser cap consol. Barcelona ha expulsat milers de barcelonins i aquest és el seu gran fracàs. I ara, a qui li importa el que li passi a Barcelona, si no és amb finalitats purament extractives?