Per què llegir si es pot no llegir?
L’adult que et diu que no llegeix sol dir que és perquè no té temps, perquè al vespre està mort, i si, en canvi, s’asseu davant de la tele, pot tenir el mòbil, també, i mentre veu un capítol d’una sèrie pot reenviar whatsapps amb mems. Tinguem present que en cadascú de nosaltres hi ha un petit Filípides que també vol “donar notícies”, i un petit humorista que vol fer riure. L’adolescent que et diu que no llegeix és més sincer i et diu que no li interessen les històries, que és avorrit, que t’has de concentrar. Aquest adolescent, per exemple, pot veure una sèrie com Els Bridgerton, però no la suportaria en un llibre, per pelleringosa. Llegir és un hàbit que costa d’agafar i que, en canvi, costa molt poc de deixar. Si et passes set dies sense llegir un llibre, el dia vuit ni te’n recordaràs.
Hi ha poques activitats artístiques que no permetin anar comentant i compartint. Mirar quadres, veure la tele, prendre vi o menjar tenen la gràcia, justament, de compartir. Els llibres, com el teatre i el cine, demanen, si de cas, un fòrum després. Però mentre dura l’activitat estàs sol. En un món on a la mínima t’envien la captura de pantalla d’una conversa amb algú altre, on el que fem ho retransmetem al moment, llegir és l’activitat cultural més solitària de la nostra vida. Com que se sol llegir poc, o poca –poquíssima– estona, no se sol llegir amb gaire rapidesa i fluïdesa. Potser vostès –lectors de diari, per tant, lectors– han provat, algun cop, de llegir una pàgina juntament amb algú altre i s’han sorprès que a poc a poc que anava. Si tens rovellat l’acte mecànic de llegir és evident que no pots llegir havent oblidat que saps llegir. Trobo molt, molt important fer allò que es feia abans (sobretot amb els adolescents) mentre es dinava, es cosia, es treballava al camp: llegir en veu alta, per torns.
