Per una llengua nacional digna (1923)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsAmb poc temps de diferència havem rebut dues cartes, l’una d’un escriptor català i l’altra d’un seu fill, en les quals es revelen dos criteris ben distints tocant la depuració del català. El primer veu amb recança l’abandó d’una construcció espanyola aconsellat fa temps per mi i practicat avui per la majoria dels escriptors joves. El segon, en canvi, es manifesta impacient perquè no ens decidim encara a adoptar una innovació que ofereix dificultats gairebé insuperables. Heu’s ací la posició del primer davant el problema de la deshispanització del català. Ell aprova segurament que no acceptem un mot com apoio, però ja s’acontentaria que el substituíssim per apoi ; i en cas que apoi no fos encara admès, ell arribaria potser a renunciar-hi, però amb la condició que trobéssim un mot perfectament sinònim de apoyo. Ell ja aprova que substituïm els mots espanyols per mots catalans, però a condició que aquests tinguin exactament la mateixa significació que aquells. [...] I de la mateixa manera que no pot acceptar de bon cor un lèxic semànticament massa allunyat de l’espanyol també li ha de repugnar l’adopció d’una sintaxi netament catalana, que l’obligaria a renunciar a una infinitat de construccions espanyoles que li semblen imprescindibles, arrelades com són, en el nostre pobre català provincià. Però mentre ell, en realitat voldria un català semànticament i sintàcticament estergit de l’espanyol, el seu fill frisa per veure la nostra llengua completament alliberada de tota traça de la influència espanyola. A l’un el satisfà una llengua provinciana, un idioma que vindria a ésser, amb mots i formes catalans, una variant dialectal de la llengua espanyola; l’altre aspira que Catalunya posseeixi una veritable llengua nacional, la llengua moderna que hauria sortit de la nostra gloriosa llengua medieval sense l’acció pertorbadora de l’espanyol. Escriure en el català que preconitzen els partidaris de la seva depuració total és realment una tasca difícil, exigeix a tothom, qui més qui menys, de fer a cada moment un treball de traducció. ¡Com seria més còmode que ens acontentéssim amb un català lleument depurat, però semànticament i sintàcticament idèntic a l’espanyol! Molts són, però, i cada dia seran més, els que pensen que, per molt que ens costi d’escriure en una llengua que ens obliga a renunciar a una infinitat de mots i construccions habituals, bé val la pena que fem aquest esforç per tal de posseir una llengua que dignament pugui anomenar-se nacional, i que no pugui dir-se, com ha dit algun escriptor espanyol, que el nostre català no és sinó un castellà amb paraules catalanes!