A taula desparada
«Una societat es mesura per com tracta
els que estan en pitjor situació.
No per com protegeix la propietat buida,
sinó per com protegeix la vida vulnerable»
Imanol Zubero
És difícil, per quasi impossible, triar la innocentada de l’any que clou. N’hi ha massa candidats en un pou sense fons. En aquest 2025 que va arrencar amb la nova presa de possessió de Donald Trump –a qui van votar 80 milions de persones–, ha acabat amb un pinochetista al capdavant de Xile i ens ha fet cloure l’Any Candel amb l’extrema dreta a Catalunya demoscòpicament disparada a les enquestes. Certificant l’era del brutalisme que vivim i de la crueltat com a programa polític de moda. Fora del garbuix global i per formació republicana, una primera proposta a candidat clar seria borbònica. Aquest rei que viu a Orient, lloador de Franco, escapolit de la justícia fiscal impunement i salvat com sempre per una part de l’empresariat espanyol. Que ara s’autopresenti com a innocent en format autobiogràfic és de traca d’escabetxina d’innocents. Més encara en aquesta pretesa innocència dels botxins que ha planat sobre la commemoració, tan desajustada en el calendari, del lema oficial "50 anys en llibertat". Que se sàpiga, el 21 de novembre de 1975 res no havia canviat i allò no va ser en cap cas un 25 d’Abril portuguès, sinó el seu contrari. Ni un sol repressor franquista fou condemnat perquè ni un sol repressor franquista va ser jutjat. No dic Portugal debades: la Revolució dels Clavells va arrencar dissolent la policia de la dictadura i depurant els aparells de l’estat. I per això a Portugal no es reclama avui una llei de memòria històrica: la van fer aquell abril de fa 50 anys. Motiu oportú per tancar la innocentada del primer paràgraf amb l’evidència que la comissaria de Via Laietana no és encara un centre de memòria i drets humans. 50 anys després.
D’allò que la polseguera de 2025 s’endugué quedarà Mazón, malgrat que conservi l’acta de diputat i s’escoli el missatge premonitori que va enviar a Feijóo: "Esto va a ser un desastre, presi". Però que el temps és el millor polígraf disponible –i que res és per sempre, ni el que és bo ni el que és dolent– ho acredita l’entrada a la garjola de Nicolas Sarkozy per finançament il·legal i connexions tèrboles amb Gaddafi. Ara bé, que el petit Napoleó passi només tres setmanes a la presó i escrigui Diari d’un presoner no fa ni pena ni gràcia –només és una pèssima broma de mal gust–. Innocentada és que d’una condemna ferma a cinc anys només es faci efectiu l’1% de la pena imposada. Que res és d’ara i tot ve de lluny: entre aquell "Racaille!" (Xusma!) que va proferir amenaçadorament l’expresident francès durant la crisi a les banlieues del 2005 i el "Gentuza!" de García Albiol d’aquests dies no hi ha cap diferència. Però sí una distància de 20 anys. I el temps transcorregut entre una i altra ho explica gairebé tot. Dues dècades de desdemocratització global, de demolició indissimulada de l’estat de benestar, d’auge de les extremes dretes globals, de la migració com a boc expiatori i de la llarga inhumanitat del moment. Potser per això és tan encertada la reedició de la versió catalana d’Els miserables de Victor Hugo per Club Editor. Qui són avui els miserables de debò?
Perquè innocentada és sentir Albiol dient que Badalona no té recursos per acollir persones sense llar dormint al ras i sota un pont de la C-31: esclar, perquè va ser ell qui va tancar amb pany i forrellat l’equipament públic que ho facilitava, innocents. Dickens astorat a Badalona i Chesterton fugint-hi a la carrera, de les desventures del xèrif Albiol quedarà a la retina, a les acaballes d’aquest 2025, la imatge roïna d’un grup de persones barrant el pas a una quinzena de persones migrants pobres. Impedint l'accés a una església que havia obert les portes per acollir-los i negant el que gairebé ens defineix com a humans: la compassió –la seva possibilitat–. Albiol també deixa una altra imatge, de doble impunitat, que esparvera, gebra i garratiba. U, passar-se pel folre de l’estultícia la meitat de la sentència, que alhora que autoritzava el desallotjament indicava que calia assistència social bàsica. I dos, molt més greu pel que hi anuncia com a teló de fons, els detalls d’aquella conversa nocturna que quedarà per sempre enregistrada. Mentre alguns –i alguns encaputxats– animen a cremar l’alberg, Albiol diu sense embuts tres coses: que compte amb els crits que es profereixen perquè hi ha càmeres enregistrant, que li facin confiança per solucionar la crisi i, que si no se’n surt –i dir-ho no té res d’innocent–, que "facin el que considerin". La comparació ucrònica és necessària. Si Jordi Cuixart i Jordi Sànchez haguessin dit això davant d'Economia, el setembre de 2017, els hauria caigut la cadena perpètua. Pel cap baix.
Per nadala, doncs, l’antiga aporia de la vella tonada de les sardines culpables i els taurons innocents, en un Nadal tan consumista i mercantilitzat que ha esdevingut una perllongació del Black Friday perpetu en què ens han, en què ens hem, instal·lat. I en què ens entabanen. El pessebre general és el que és, indigerible i no hi ha qui se l’acabi. Un fiscal general condemnat, un president de la Generalitat i dos exconsellers exiliats fa 8 anys i encara pendents de la validació europea de l’amnistia –i pendents, show must go on, de l’últim gir de guió en pirueta amb què ens vulgui sorprendre un Suprem abonat al Santiago y cierra España–. No cal entestar-nos a esclarir quin Santiago, que és massa obvi. I també dos secretaris d’organització del PSOE passant per la presó i una lampista anomenada Leire. I un cap de l'UCO que diu que ells no fan "investigacions prospectives". I el judici als Pujol que arrenca amb una confessió clara –ser evasors fiscals– i en què, paradoxalment, no es podrà condemnar alguns sense condemnar també el mateix Estat –o dit d’altra forma: que el primer condemnat del cas Pujol ja és, fa dos anys, el supercomissari Eugenio Pino, DAO de la policia espanyola, per manipular proves–. Però encara, a ferro roent, per sort i com a contrafort, una jutgessa de Catarroja que ens ha retornat la possibilitat de justícia i el fet concret que dret i democràcia no es dissociïn del tot.
Finalment, com l’home estàtic, hi ha allò que mai no canvia. En l’àmbit de les desigualtats socials, l’any sí que acaba endimoniadament tal com començà i sense neules ni torrons. La Secundina d’Espriu ja deia allò que "talli qui talli el bacallà, una es queda sempre de portera". La palla va cara, l’habitatge caríssim i es veu, santa innocència, que la moda sinistra és mirar avall –don’t look up– per culpabilitzar encara més els pobres i exonerar del tot els poders. El gener serà costerut, els guanys bancaris ja s’anuncien antològics –25.417 milions entre gener i setembre– i, com que avui ja no hi ha risc d’ennuegar-se amb els canelons, valdria la pena aprendre a mirar el país tal com és. Perquè la innocentada és massa grossa. Si el país fos un sol caneló, segons les dades d’Esade publicades aquest estiu sobre distribució de la riquesa, ens trobaríem amb un autofinançament català ben singular. Un 1% dels convidats a taula –l'1% més ric de Catalunya– es quedaria el 27,5% del plat, i encara un 10% addicional –el 10% més ric excloent aquell primer 1%– se'n quedaria un 32% addicional. Un 10% es cruspeix ja el 59,5% del plat. El 50% del país, convidat de pedra a taula parada, s’hauria de conformar només amb les engrunes: 5,8%. Enmig, un 40% disposaria del 34,7%. Amb aquests elements, quina idea de futur tenim exactament? La imatge convida, cruspits els canelons d’ahir, a pensar en comú com deixar de fer el canelo demà. O se’ns menjaran.
