Trump, esborrar la memòria
Actualment, el "passeig de la fama" del Despatx Oval de la Casa Blanca inclou els retrats dels expresidents, amb l’excepció del predecessor de Donald Trump, Joe Biden, que només hi té la signatura. Trump n’ha esborrat el retrat. I també ha esborrat material que el relacionava amb els arxius Epstein. Al llarg de la seva carrera pública, Trump ha esborrat continguts digitals que ell mateix va publicar, incloent-hi tuits i publicacions en els seus comptes de xarxes socials, i en alguns casos ha retirat o ordenat l'eliminació de continguts des de plataformes vinculades a la seva activitat política o presidencial. Tot això exhibint un poder personalista i unilateral, que és un clar símptoma, segons la meva opinió, de la seva megalomania. Trump vol guanyar el premi Nobel de la pau, vol passar a la història com el millor dels presidents dels EUA, costi el que costi, encara que això impliqui esborrar la història, i això té un nom, damnatio memoriae. Akhenaton, Calígula, Neró, Napoleó, Stalin, Mao i un llarg etcètera abans i després d’aquests personatges ho ha posat en pràctica. I això respon a una exacerbada megalomania com a dispositiu simbòlic de grandesa. A La genealogia de la moral, Nietzsche aborda com la memòria històrica es construeix i es manipula per sostenir jerarquies de poder, la qual cosa connecta conceptualment amb la idea d’esborrar o reescriure la història des d’una òptica personalista. La megalomania és fruit d’una autoatribució de grandesa que neix de creure’s històricament necessari, com en el cas de Trump i dels molts altres alts mandataris actuals. El president americà vol deixar constància en la història de la seva petjada, no a la lluna, sinó en els EUA i també en el món sencer (i se li fa petit!).
Trump ha sabut connectar amb una part de la població americana. Ho ha fet desplegant una economia emocional de la política en la qual no cal un projecte i una estratègia compartits, sinó ingredients que s’adoben amb un clar ressentiment pel passat i amb la constatació de la pèrdua d’una certa Amèrica, elements que han comportat una desafecció democràtica, erosionada per polítiques d’extrema dreta que fingeixen una suposada lleialtat a la pàtria. Comptat i debatut, ha fet del poder una propietat privada (encara que molts americans que el van votar no ho acabin de veure del tot i alguns fins i tot formin part dels deportats). Per a Hannah Arendt això ja no seria poder, perquè no hauria nascut del fet de compartir un mateix espai públic, un projecte i uns objectius comuns. A més, quan aquest poder privat de què estem parlant s’afebleix o desapareix, el que emergeix no és més poder, sinó violència. Des d’aquesta perspectiva, la megalomania política no és un signe de fortalesa, sinó un símptoma de la pèrdua de poder real, i resulta molt, molt perillós. Podríem arribar a dir, fins i tot, que la megalomania és profundament antipolítica i passa a ser un espectacle. Trump, com a megalòman, té cada dia la necessitat d’esborrar alguna cosa. En paraules de Michel Foucault diríem que és megalòman perquè necessita escenificar-se constantment, fer un espectacle d’ell mateix i de la inviolabilitat del seu pensament en el teatre internacional que l’observa al·lucinat. Però, per molt que un dia ell ho vulgui, tot això, per desgràcia, no ho podrem esborrar.
