Cada nou deliri de Trump remet a la mateixa doble qüestió: com pot ser que un personatge fet d’insolència, desmesura i desconeixement del ridícul pugui haver estat conduït a la presidència de la —fins ara— primera potència mundial? L’ha presentat el Partit Republicà, l’ha votat una majoria per segona vegada —és a dir, amb ple coneixement del personatge— i ha vingut emparat per bona part de les elits econòmiques tecnològiques que condicionen, a través de l’espai digital, la societat americana. Des del primer dia, Trump ha exhibit la seva convicció que està per sobre de les lleis nacionals i internacionals, i que només té un criteri de conducta, que és fer el que li doni la gana. No és cap interpretació: és com ell ho expressa reiteradament. I ningú s’ha plantejat un potencial impeachment. Els Estats Units a remolc dels capricis d’un personatge sense cap sentit dels límits, convençut que la llibertat —la seva— i la democràcia són incompatibles.
Trump ha anat a buscar la complicitat d’un altre nihilista: Benjamin Netanyahu, que també creu que els problemes es resolen matant, violant les regles internacionals i exhibint impunitat. On anirem a parar? Amb la violència se sap on es comença, però no on s’acaba. Si el Trump guanyador ja era un perill, a la desesperada és una amenaça mundial. De moment, ha aconseguit encendre, una vegada més, una zona del planeta tan sensible com la que va d’Israel a l'Iran. No hi ha pla, a part de la destrucció com a mode de desenvolupar el poder absolut i la fantasia que, assassinat el gran aiatol·là, el poble s’aixecarà i el règim tombarà d’escreix. El problema dels nihilistes és que operen amb tanta impunitat que els sembla irrellevant tenir un bon coneixement de la realitat: la seva voluntat està per sobre de tot. I ara per ara el que hi ha és una tensió extrema en una regió en què els focs es poden multiplicar per moments. Es fa difícil imaginar el relat que vindrà d’aquesta crisi.
Com a consol, circula aquests dies un desig voluntarista que diu que estem davant del darrer deliri de Trump, atrapat entre el cas Epstein i la fatiga d’uns ciutadans que li han anat veient el llautó, i que no tots els que l’han protegit estan disposats a seguir donant-li corda. El Tribunal Suprem ha donat per fi algun senyal de parar-li els peus, cau en picat a les enquestes, i l’opinió pública ja no li riu les gràcies. El compte enrere hauria començat i ell, amb el seu primitivisme, no ha tingut altre acudit que un exercici d’apoteosi masclista: com més cruel, més convincent. Amb la qual cosa denota un desconeixement considerable de la ciutadania, que vol solucions i no fabulacions criminals. Amb la por es pot espantar la gent, però no guanyar-se-la.
La Xina, potència alternativa i principal beneficiària dels deliris de Trump, guarda distàncies. Rússia, que fa anys que es descoloreix i prou embolic té a Ucraïna, ha optat pel silenci. I a Europa, Macron, Merz i Starmer, els submisos habituals, han acudit immediatament a posar-se a les ordres trumpianes. La caiguda del Mur de Berlín va semblar que obria les portes a la llibertat. La il·lusió va durar poc i ara mateix el nombre de democràcies al món està sota mínims. Ha hagut de ser Pedro Sánchez qui marqui diferències amb la sortida de to dels Estats Units i Israel. Trump ja l'ha amenaçat de tallar tot el comerç amb Espanya.
No hi ha dubte que el règim dels aiatol·làs és un dels més nefastos i criminals del món, amb una ciutadania atrapada en un fanatisme religiós imposat a punta de pistola. A molts ens agradaria que aquest règim caigués. ¿Realment Trump pensa que amb una estratègia de destrucció massiva alliberarà la població? És un remei al nivell de la malaltia: decidir el que han de fer els altres, a major glòria d’un ego —el de Trump— que se sent menystingut a casa seva i ho fa pagar a l’exterior. El món, encara que no ho sembli, té unes certes regles, i és evident que una de les principals és que no es pot assaltar impunement un país, amb la destrucció com a motor de canvi. Si aquest és el criteri de la política internacional de la primera potència mundial, l’únic que s’aconseguirà és reduir més encara el nombre de democràcies. Trump ha portat la del seu país al límit. ¿Realment creu que amb aquests espectacles bèl·lics recuperarà la confiança dels seus? ¿Pensa, convençut que la força ho és tot, que així es guanyarà els americans? Puc pecar d’ingenu, però crec que la ciutadania no vol guerres. El seu bel·licisme ja li està anant en contra.
