Lletra del músic Joan Manén a un amic (1908)

De l’article de Joan Manén (Barcelona, 1883-1971) a Revista Musical Catalana (VIII-1908). Aquest dissabte fa 50 anys de la mort de Joan Manén, excel·lent violinista i compositor reeixit en diversos gèneres: òpera, obra simfònica, de cambra, dansa, cançó. Un prestigi internacional. Ben reconegut en el sardanisme per obres cabdals: Camprodon, Pàtria, El cavaller enamorat.

[...]

Crec, amic, que no em resta més en aquesta darrera lletra que presentar-te “amb els meus cristalls ” els països que fins ara t’he esmentat i que no coneixes. Me sembla excusat fer-ho amb l’Alemanya, puix, ¿qui no coneix la terra que ha vist nàixer un Bach, un Beethoven o un Wagner, desenrotllar-se un Haydn o un Mozart en fi, tota la plèiade de músics que han dictat lleis en l’alt món? Callo, doncs, ja que no arribaria a l’eloqüència d’aquells noms sols, i decantem vers el nord. La Rússia: poble eminentment, intuïtivament, músic. D’entusiasme feréstec, llindant amb la follia. Tan vehement per esbotzar coses que no li plaguin i ponderar lo que aconsegueixi fer-lo sentir com el nostre. És potser tan aimant de l’espectacle com del concert. Allà he fet coneixement de músics, més o menys interessants: Rimski-Korsakov, Glazunov, Tenéiev, Cui (el més despaïsat de tots en sa música), Balàkirev... El pobre Rimski, a qui el poble rus acusa de monòton, pesat, buit, d’insofrible per lo fred, s’abraça desesperadament (no sé si per oblidar aquelles ingratituds populars) al déu que el nostre gran Velázquez tan magistralment va saber representar en un de sos draps. [...] Vaig oir l’execució d’una òpera de Txaikovski (l’únic definitivament gran mestre que han tingut els russos -que perdonin els manes d’en Glinka i en Borodin!) en parla russa, i, noi, t’asseguro que és d’una fonètica preciosa. S’adapta tan bé al xiuxiueig suau d’aquells manyocs de consonants que constitueixen la característica de l’enrevessada parla! És tan bonic, tan dolç allò cantat! [...] La Finlàndia: moderna i intel·ligent. Amant de lo seu i força de lo nou. Una petita pinya de músics joves (Sibelius, Cajanus, etc.) aguanten amb fermesa i delit el pavelló regional. S’han aferrat fortament al folklore. Tenen el meu vot i el meu aplaudiment. La Polònia: gran país, d’entusiasme potser un xic histèric, ardit, impulsiu i que adora la música. I vet aquí un poble en què els músics no floreixen (quines contradiccions d’internes predisposicions!). Després de Moniusko i Chopin, sembla com si s’hagi acontentat a llençar de quan en quan una mitjania, i, contenta amb aquell rebrot escanyolit, reposi. Els pocs -jovenalla- dels que he sentit qualque cosa cauen en el mateix embull que els alemanys amb el seu Wagner, o sia que, volent fer música polonesa, fan música chopiniana. I l’Hongria: poble curiós, aquest! M’agrada perquè hi ha com un bri d’eterna joventut! Homes esbojarrats i dones belles; [...] Quin temperament corre per allà! [...] L’hongarès és sens dubte un dels pobles més intuïtivament musicals de la humanitat i... que tinguin més fal·lera pel violí. A ells i als bohemis s’atribueix aquell bon mot que diu: “Quan una criatura naix i és baró, se’l col·loca tot seguit entre una bossa i un violí; si agafa el violí serà violinista; si la bossa, lladre”. [...].