Les lliçons del fracàs del pla Turull
El pla ideat per Junts per Catalunya, i secundat per ERC, per investir Jordi Turull com a president de la Generalitat abans que ell i cinc diputats més compareguin avui davant del jutge Pablo Llarena al Suprem, va fracassar ahir al Parlament perquè els quatre diputats de la CUP no van canviar el sentit del seu vot i es van mantenir en l’abstenció. Alguns es podran esquinçar les vestidures i criticar la lleugeresa dels cupaires davant l’innegable gest de valentia de Turull, que s’exposa avui mateix a entrar a la presó pel fet de ser candidat, però el cert és que els autors del pla haurien d’haver previst aquest escenari per no donar la imatge de derrota de l’independentisme que es va veure ahir al Parlament. L’enèsim capítol del regat curt va topar ahir amb una realitat molt crua que en aquest cas no és la de l’estat espanyol, sinó una de més propera: no existeix una majoria independentista operativa al Parlament perquè els diputats de la CUP es mantenen, i tenen tot el dret a fer-ho, en la línia de la unilateralitat i la desobediència. Una opció que suposa assumir els costos personals en termes d’empresonaments, exilis i tensió que això pugui comportar. En canvi, ERC i JxCat estan d’acord que s’han d’evitar nous empresonaments i que és urgent recuperar la Generalitat i governar per a tothom, perquè aquesta és la manera més efectiva de fer avançar el país. Això és el que es desprèn del discurs d’investidura que ahir va fer Jordi Turull, en què va traçar un pla de govern destinat a millorar les condicions de vida dels catalans sense parlar de República.
Si Llarena no ho impedeix, Jordi Turull encara podria tenir una segona oportunitat per ser president, però abans tant Carles Puigdemont com Toni Comín haurien de renunciar a l’acta de diputat. Aquest sembla ara l’únic camí per evitar una nova derrota independentista al Parlament i, sobretot, per evitar el fantasma d’unes noves eleccions de resultat incert.
Però sigui o no Turull president, el nou govern independentista haurà d’assajar aliances amb partits més enllà del seu àmbit ideològic però que comparteixen els valors del catalanisme. I també haurà de convertir la Generalitat en un ariet de denúncia de les violacions de drets civils i polítics per part de l’Estat, com una palanca per defensar la causa catalana a Espanya i al món. Un dels motius per recuperar l’autogovern és que les institucions poden servir per defensar millor la situació dels presos polítics i exiliats i les seves famílies.
El principal error d’ahir és haver reaccionat amb precipitació a l’acció de la justícia espanyola, adaptant els tempos de la política catalana a la decisió d’un jutge. El Parlament ha de ser quelcom més seriós. És hora que els independentistes tinguin un pla a llarg termini, que no sigui reactiu sinó propositiu, que no estigui a mercè dels processos judicials, per molt durs i injustos que siguin. La política catalana ha de recuperar la iniciativa, anar més enllà del paradigma antirepressiu imposat per l’Estat, i ser capaç de dibuixar un nou projecte de país que el faci atractiu.