Lliçons de França i Torre Pacheco
El que ha passat a Torre Pacheco no és un desviament del sistema. És el sistema. Batudes veïnals encaputxades, linxaments retransmesos a les xarxes, discursos d'odi pronunciats per càrrecs públics i amplificats sense fre: tot això és inacceptable. Però no és nou, ni inexplicable, ni patrimoni exclusiu de Vox. L'extrema dreta no ha inventat el racisme: l'ha sabut capitalitzar.
El racisme estructural que avui s'aguditza a Europa no va néixer amb la crisi migratòria ni amb les xarxes socials. Té arrels més profundes, que en el cas espanyol passen necessàriament per la colonització d'Amèrica i per la manera com aquesta violència fundacional s'ha projectat històricament cap a dins i cap a fora. La colonialitat no es limita al passat: continua operant en les relacions de poder, en les jerarquies racials i en les formes de deshumanització que avui permeten justificar agressions, batudes veïnals i discursos obertament xenòfobs.
Des de fa anys visc a França, i des de fa anys veig com els discursos sobre immigració i identitat s'han desplaçat radicalment cap a la dreta. La teoria de la gran substitució, les promeses de repatriació en massa, la criminalització constant dels barris racialitzats: tot això formava part dels marges de la política fa dues dècades. Avui és el centre del debat. I no només perquè ho diguin Le Pen o Zemmour, sinó perquè ho han assumit líders moderats, governs republicans i mitjans de comunicació generalistes. Quan comparo el que està passant a Espanya amb França no ho faig per agitar la por, sinó per mostrar què passa quan el racisme estructural es converteix en sentit comú polític.
A Torre Pacheco, com a molts pobles agrícoles d'Espanya, milers de persones migrants sostenen amb la feina un model econòmic que els nega drets i els assigna un lloc subordinat. El racisme institucional no només tolera aquesta precarietat, sinó que la gestiona: vigila, amaga, deporta. Per això no sorprèn que, davant de la mínima tensió, una part de la societat se senti autoritzada a actuar pel seu compte. La violència física és la conseqüència d'una violència política més profunda: la que converteix certs cossos en prescindibles, en sospitosos permanents, en població a expulsar.
La finestra d'Overton –els marges del que és políticament dicible– no es mou sola. L'empenyen decisions polítiques, estratègies mediàtiques, complicitats institucionals. Quan es permet que càrrecs públics parlin d'invasió o vinculin immigració i delinqüència no s'està simplement opinant. S'està assenyalant un enemic intern, provocant conseqüències concretes. I quan aquestes paraules no tenen cost, quan ni tan sols generen un rebuig social unànime, el terreny ja està adobat perquè es repeteixi.
Si alguna cosa ens ensenyen França i ara Torre Pacheco és que el racisme estructural no es combat amb declaracions aïllades ni amb més policia. Requereix un trencament real amb les lògiques d'impunitat, amb la gestió securitària de la diferència, amb la instrumentalització electoral de la por. I exigeix, sobretot, deixar de tractar l'extrema dreta com un actor més del joc democràtic i començar a mirar amb atenció els que, des d'altres posicions, fa anys que desplacen el centre cap a l'abisme.