De llops i metàfores

Els integrants de la infame la Manada van fer del llop el seu símbol, tal com mostren els tatuatges d’alguns d’ells, així com el seu lema (“ El poder del lobo es la Manada ”). Se sap que els llops són animals gregaris, que s’ajunten en grups per caçar més eficaçment; assimilar la seducció d’una dona per part d’un home a una cacera o una guerra és una metàfora misògina molt antiga, però, pel que sembla, encara viva en alguns ambients en què el feminisme tindria molta feina, si el deixessin.

Si en la ment d’aquests homes el llop encarna una virilitat agressiva, depredadora i carnívora que creuen admirable, és ben coneguda també la càrrega simbòlica negativa amb què ha hagut de viure aquest animal, vist sovint com l’encarnació mateixa de la malignitat i la crueltat, als contes infantils i les llegendes populars però també als decrets reials que en van provocar l’extinció a Catalunya. Tant l’exaltació com la denigració de les suposades qualitats o defectes d’aquestes bèsties no tenen res a veure amb els animals reals que anomenem llops. Així, les reaccions de condemna moral a les actuacions de la Manada, tot i que estan perfectament justificades, fan sovint al·lusió a la seva conducta “bestial”, més pròpia, doncs, d’animals que de persones, i obliden que la violació és molt més freqüent en els humans que en la resta d’animals.

D’altra banda, l’equiparació de persones i grups minoritaris o fora de la norma amb animals considerats menys nobles que el llop també és un vell costum encara vigent. Les dones han estat des d’antic comparades a les bèsties amb intenció menyspreadora. Just després que Mary Wollstonecraft publiqués Una vindicació dels drets de la dona, una de les primeres obres feministes modernes, el 1792, va aparèixer una paròdia titulada Una vindicació dels drets de les bèsties. En altres ocasions el parangó és aparentment més favorable (però en realitat sempre té l’objecte d’inferioritzar l’altre): es diu així que les dones (i els salvatges ) estan connectats amb la natura mitjançant l’ instint (inclòs el maternal, que seria propi de les femelles de totes les espècies); i les emocions excessives o, més ben dit, la seva expressió massa sorollosa, s’han atribuït sempre a éssers menys racionals i dignes que l’ home per excel·lència, com les criatures, les dones i les persones de classes o de cultures jutjades inferiors.

L’animalització de col·lectius considerats minoritaris té conseqüències encara més greus: el sociòleg francès Éric Fassin ha alertat del perill que representa comparar els migrants romanís, així com els “refugiats” en general, amb certs animals, tal com fan alguns polítics i periodistes i tal com van fer els nazis amb els jueus: de “són com rates” es passa amb relativa facilitat a “són rates”, i això pot arribar a legitimar simbòlicament la seva “exterminació”. Aquest mecanisme ideològic d’exclusió condueix, en paraules del filòsof Jacques Derrida, a una manera “no criminal de donar la mort” (ell ho aplica també als animals que ens mengem).

És corrent pensar que els animals es regeixen per la “llei de la selva”, és a dir, que la “selecció natural” equival a una competència cruel i sense fre. Però l’etòleg Frans de Waal s’ha dedicat a estudiar el que anomena l’altruisme dels animals i dels predecessors de l’ Homo sapiens : segons ell, nombrosos neandertals que patien alguna deformació congènita van arribar a l’edat adulta, i animals amb discapacitats sobreviuen en la natura perquè són ajudats per altres animals “normals”, que de vegades fins i tot posen en perill la seva pròpia supervivència per tal d’ajudar el més vulnerable. Aquest tipus de conducta altruista pressuposa no només l’empatia, la capacitat de situar-se al lloc de l’altre i sentir-se afectat per les situacions en què es troba i per les seves emocions, sinó també una preocupació per l’altre, capacitats que semblen mancar als integrants de la Manada i fins i tot a alguns membres de la judicatura.

Els simis són animals propensos a l’empatia, però moltes altres espècies, i no només de mamífers, també l’experimenten. La primatòloga Barbara Smuts defensa que els simis són persones, en el sentit que són capaços de mantenir una relació personal o intersubjectiva. Explica que, quan va anar per primer cop a estudiar una comunitat de babuïns, va intentar actuar com una observadora externa, neutra i “objectiva”, segons els protocols de la recerca científica. Però els babuïns no es van quedar de braços plegats. Diu Smuts: “Des de bon començament, i de manera més sàvia, van insistir que jo era, com ells, un subjecte social vulnerable a les demandes i les recompenses de la relació”; que la humana era, doncs, com ells, un ésser ferit, interdependent i obert a la contaminació per l’altre.

Etiquetes

Més continguts de