L’ocasió

Com ens va explicar Maquiavel, l’art de governar té les seves normes. Assegurar la lleialtat del camp propi, saber identificar els enemics, ser conscient de les relacions de forces i tenir un agut sentit de l’oportunitat: interpretar l’ocasió, aquell moment en què es pot fer possible el que semblava impossible. Darrerament he sentit sovint una mateixa pregunta: ¿què s’ha fet malament perquè el procés vagi pel pedregar? Com és ben conegut, hi ha en els sectors sobiranistes (i potser en el país en general) una certa tendència a la ciclotímia. Fa un parell d’anys semblava que la independència era a tocar. Es deia en públic i en privat i molta gent s’ho va creure. Però van anar passant les fites històriques sense que canviés res i, a partir del 9-N, es va iniciar la fase depressiva. Tanmateix, hi ha un fet innegable: el 27-S entre les ofertes electorals n’hi haurà una d’inèdita: un full de ruta cap a la independència. ¿Una nova cita per a la frustració? És probable. Però la independència de Catalunya és a l’agenda política, i per quedar-s’hi.

Què ha fallat? Podem dir que hi ha hagut errors estratègics manifestos: que es va passar del pacte fiscal al dret a decidir i d’aquí al secessionisme sense donar temps a madurar cada etapa; que les eleccions del 2012 van ser una precipitació; que no s’ha entès que el procés no podia fer camí al marge dels estralls de la crisi; que el llast del passat convergent feia impossible la unitat sota un lideratge incontestat de Mas; que després del 9-N hauria estat millor convocar eleccions que entossudir-se a fer la consulta; que ara no tocava i era millor deixar passar primer les eleccions generals. Es poden dir moltes coses, però en l’origen de tots els errors hi ha un fet fonamental: els números no surten. Mai hi va haver elements objectius per pensar que hi havia una majoria suficient per la independència. En lloc d’anar a una pacient acumulació de capital polític es va creure que havia arribat l’oportunitat. Que havia arribat l’ocasió d’ampliar el camp del que era possible i calia accelerar per fer bola de neu i no perdre-la. Ho va semblar el 2012. No era cert. Des de llavors a cada nova acceleració s’han perdut vagons.