La lògica de la piconadora
Vaja quines coses: ara resulta que el PP va i veta la presència d'Alfred Bosch a la comissió de secrets d'estat del Congrés de Diputats, i que anuncia la seva intenció de prohibir que es parli català (o qualsevol llengua que no sigui el castellà) al Senat. A Catalunya, com és de rigor, tant una notícia com l'altra han suscitat els corresponents escarafalls i marrameus, i s'han invocat una vegada més aquelles línies vermelles (pobres línies vermelles) que ningú no hauria de traspassar però que de moment només serveixen perquè tant el PP com el PSOE s'entretinguin a jugar a la xarranca quan s'avorreixen. Ens podem plànyer tant com vulguem que totes dues coses són lamentables, però de veritat: algú realment esperava res de diferent?
El PP és el partit espanyol que representa més bé, amb més contundència i menys fissures, la voluntat de culminació d'un projecte nacional molt concret: el d'una Espanya homogènia des del punt de vista polític, cultural i administratiu. I, per descomptat, lingüísticament unificada. Una cosa com l'estat veí de França, per resumir, on el jacobinisme va ser molt més eficaç que a la Pell de Brau a l'hora d'eliminar diferències no volgudes. I el PP va guanyar les eleccions per majoria absoluta no només per això, però també per això. Els dirigents del partit tenen clar que els seus votants els reclamen que donin bel·ligerància (canya, en llenguatge poètic) als nacionalismes perifèrics (on "perifèric" és sinònim d'"insuportable"), i molt singularment al català, que és el més perifèric de tots. I ells (els dirigents del PP, vull dir) estan encantats de fer-ho.
Que el president del govern de les Espanyes, aquest home a qui li diuen Mariano, reiteri una vegada i una altra la seva voluntat d'entesa amb tothom i el seu respecte per les pluralitats de tota mena no significa res: va amb el càrrec i va amb el personatge, que, d'altra banda, i com ja hem tingut ocasió de comprovar amb la pujada d'impostos, menteix amb la mateixa naturalitat amb què es cruspeix mitja dotzena de dàtils de mar. El mecanisme és més senzill que el d'un hula-hoop : mentre Rajoy ensabona, la capoladora de l'Estat es posa en marxa a tota velocitat per laminar punxes lingüístiques, arestes culturals i incomoditats nacionals.
Tot plegat ens pot semblar injust i lamentable, però, com diuen des del mateix PP, té tota la lògica del món. El que no és lògic és que un Estat amb aspiracions hegemòniques mantingui (en coma permanent, això sí) una "cambra de representació territorial", o que permeti que un separatista accedeixi als secrets més ben guardats del susdit Estat. Una altra cosa és que aquesta lògica ens disgusti o no ens convingui, però això és el que hi ha. Només ens queda un interrogant enlaire: ¿en vista del panorama, tots aquells patriotes que sostenien que havíem de desitjar una majoria absoluta del PP perquè això faria espavilar la consciència nacional dels catalans, què diuen ara?
