ABANSD’ARA

De l’origen i fi del joc de la morra

De Pijoan (Barcelona, 1879 - Lausana, 1963) a La Veu de Catalunya (17-VIII-1906). Avui fa 111 anys de la publicació d’aquest article sobre un joc que ajudava a passar l’estiu. La ironia sobre les acadèmies “sucursals” anticipava el projecte de Prat de la Riba de crear l’Institut d’Estudis Catalans com a acadèmia nacional. Pijoan en va ser el primer secretari.

Comprenc que em puc tornar vell i ser nomenat d’algunes d’aquestes acadèmies “sucursals” que per aquí s’estilen. I no fóra això el que m’espantaria més, sinó que amb tant honor temo que em vingui un desvaneixement de sabiduria; cosa que sol succeir, perquè, com deien els antics, els déus desvaneixen an aquells que volen perdre. És per això que m’he determinat a escriure, de viu en viu, el meu discurs d’entrada, escollint un tema de sagacíssima investigació [...] He regirat el museu de Nàpols i la Col·lecció Campana, i mil col·leccions més, de vasos grecs, per poder demostrar l’antiguitat i la noblesa d’aquest joc, que ha vingut tant a menys, sense que ningú s’ho expliqui. Jo fins crec que en les batalles al davant de Troia, els herois homèrics se feien a la morra a qui tocaria ser el primer en el combat. [...] En l’Edat Mitjana trobem mil representacions o miniatures a on està dibuixat el joc de la morra començant pel famós manuscrit de la Catedral de Rosano, a on els saions es juguen a la morra la túnica de Crist. La circumstància de no venerar-se cap relíquia dels daus de la Passió, [...] fa que jo m’inclini a suposar que el miniaturista s’atenia a una interpretació antiga i molt autèntica del text de l’escriptura. [...] Avui tothom ja pot apreciar l’enorme decadència d’aquest joc. Si es demana a una senyora si vol jugar a la morra, i no a les fosques com deia Ciceró, pot ser que se n’ofengui. Fins n’hi haurà que no sabrien jugar-hi. La meva memòria acadèmica els ho explicarà amb tota mena de detalls. I anticipo ja que és cosa delicada aquesta tècnica del joc, perquè la morra presenta avui dues varietats: la pròpiament llatina i la que jo en dic tarragonina, perquè es juga només al camp de Tarragona. En la llatina hi cap endevinar tots els números de l’un al deu, la segona és molt semblant als nostres parells i senars. [...] En jugar tots els números compresos entre u i deu, o sigui sobre tots els dits de les mans, canvien les probabilitats per a cada número. És necessària una agudíssima psicologia per a endevinar el número que us traurà el contrari. En canvi, en la morra tarragonina no poden ser més que parells o senars. No hi ha remei... La meva memòria anirà acompanyada d’un quadre del càlcul de probabilitats, fet per un gran matemàtic. A més hi haurà uns apèndixs amb un mapa i moltes figures, una apuntació musical folklòrica dels crits que es fan jugant, i un mostrari dels ganivets amb què s’acaba generalment la morra!

Més continguts de