Quan l’Esperit encén l’esperança la bondat s’obre camí

Hi ha moments en la història que tenen gust de primavera. El començament d’aquest nou pontificat n'és un. Amb el cor encès i els ulls oberts, reconeixem que l’Esperit Sant ha tornat a sorprendre’ns. Ha alçat l’Església, ens ha posat en camí i ha revelat que l’esperança no és un somni ingenu, sinó una força que aixeca els pobles, que fa caminar els cansats i que encén la llum enmig de la foscor.

Aquest papa arriba com a signe d’aquesta esperança. Un home senzill, proper, profundament evangèlic, que continua amb humilitat i fermesa els camins oberts pel papa Francesc. Però ho fa amb el seu estil propi: amb el cor a les perifèries, amb els peus al fang de la història i amb les mans obertes a tots, sense excloure ningú. L’inici del seu ministeri ha estat marcat per un missatge contundent: el món no es canvia amb força, sinó amb bondat; no amb prepotència, sinó amb servei; no amb violència, sinó amb pau.

El seu nom, Lleó, ressona amb força en la memòria eclesial. Ens remet a Lleó XIII, el papa de la Rerum novarum, pare del pensament social de l’Església, defensor dels drets dels treballadors i anunciador profètic d’una Església compromesa amb la justícia i la pau. Assumir aquest nom no és casualitat: és una declaració de principis, una aliança amb la tradició viva de la doctrina social que posa al centre la dignitat humana i el bé comú.

Aquest papa ha fet seva la sinodalitat com a estil de governar i de viure. Una Església que camina junta, que escolta, que no imposa, sinó que acompanya. Ha volgut mostrar des del primer moment que la comunió no és uniformitat, sinó la riquesa d’abraçar les diferències amb amor. Ha insistit que cal ser missioners sense por, sortir sense calcular, estimar sense condicions. I ho fa amb el rostre amable de l’Evangeli, amb el somriure d’un Déu que es fa proper i camina amb el seu poble.

Vivim temps d’inestabilitat, de guerres que sagnen pobles sencers, de discursos que exclouen, de sistemes que trepitgen els més febles. Però aquest papa, com un nou Francesc –i acompanyat pel mateix Francesc des del cel–, ens recorda que la bondat pot ser contrapès davant del pes brutal de la injustícia. Que la pau no és utopia, sinó camí. Que els petits poden ser llum enmig de la nit.

Demanem a l’Esperit Sant que el guiï i el sostingui. I invoquem també la presència de fra Lleó, l’amic fidel de sant Francesc, perquè sigui el company silenciós d’aquest nou camí: un des del cel, l’altre des de la terra, unint la història i l’eternitat en una mateixa missió d’amor. Que junts facin possible una Església que batega amb un sol cor i una sola ànima, com somiava sant Agustí. Una Església que acull, que escolta, que acompanya i que fa possible el Regne aquí i ara.

Aquest és el temps de la bondat. Aquest és el temps de l’Esperit. I nosaltres, com a poble, diem amb força: aquí ens tens, envia'ns-hi!