El groc, convivència o confrontació

Sense llaços grocs i sense proclames feministes, l’espai públic lluirà d’allò més

M. ÀNGELS CABRÉ
M. ÀNGELS CABRÉ

Aquest estiu, amb tants excessos meteorològics, hem pogut constatar que l’afició dels britànics a parlar del temps és d’una gran intel·ligència: mentre parles del temps no parles d’altres coses, com ara de política o del terrible canvi climàtic. Només han faltat les darreres ràtzies contra el color groc –que tant han agitat els ànims– per fer-nos entendre que no es pot anar per la vida reivindicant coses a tort i dret i trencant la convivència, i menys en un país com aquest, que encara no ha superat la Guerra Civil i on el que queda d’un dictador és tan sagrat com la mà incorrupta de santa Teresa, que, per cert, ell va tenir molt temps a la tauleta de nit.

La vida ja és prou complicada perquè cadascú vagi per la vida dient el que pensa dels temes candents, amb el consegüent perill d’incendi social; no vivim pas en una societat autocrítica i amb ganes de prosperar. Té tota la raó Ada Colau quan diu que una ocupació massiva amb llaços grocs “crea conflictes” i nosaltres no volem conflictes, ni de color groc, ni lila ni de cap color. Per això, com que les feministes som generoses –incloc aquí els feministes, naturalment–, volem fer la nostra aportació a la convivència.

Les feministes no volem ser acusades d’envair i monopolitzar l’espai públic, que és de tots i totes

Les feministes ens hem reunit en conclave i hem decidit retirar de l’espai públic tots els rètols i totes les pintades que defensen la nostra ideologia. Esborrarem un per un amb típex tots els lemes feministes amb què durant aquests anys hem decorat pobles i ciutats, esborrarem inclús la noia lectora pintada a les columnes de les voltes de la Bisbal d’Empordà perquè convida a l’empoderament femení. Per acabar, farem un aquelarre col·lectiu en què cremarem les nostres boniques samarretes liles i la fumarada lila que sortirà serà la nostra fumata d’acomiadament.

Les feministes som responsables i no volem de cap manera que el masclisme i el patriarcat –que són una mica el mateix– se sentin ofesos. La llibertat d’expressió està sobrevalorada i es pot viure perfectament sense dir el que es pensa –com explica Lluís Bassets en un recent article–. Si cal, celebrarem el 8 de març al terrat d’alguna amiga. No volem ser acusades d’envair i monopolitzar l’espai públic, que és de tots i totes. No cal muntar un sarau a cada cantonada i calladetes estem més mones, com els independentistes; que es posin els llaços grocs als llençols i no als balcons, on els pot veure tothom. Els espanyolistes no tenen la culpa de les seves cuites.

Sense llaços grocs i sense proclames feministes, l’espai públic lluirà d’allò més i Mr. Proper ens felicitarà ben cordialment. De fet, ja hem començat les nostres negociacions amb els enemics de la MAT, els antitaurins i els que combaten el cargol poma al Delta. Els estem convencent perquè es deixin d’activisme i segueixin la nova sèrie de Sergi Belbel a TV3. Esborrada tota traça de qualsevol legítima reivindicació en l’espai comú, viurem tots i totes en alegre harmonia. No oblidem que aquest és un país on la gent tira burilles a terra i on conviure amb la diferència es diu barallar-se o fer la guerra.

Més continguts de