DIETARI VV

27/5: La crisi espanyola

Si Espanya fos una democràcia consolidada, també hi hauria independentistes catalans. Però no tants

EUROPA JA PARLA en veu alta de la crisi espanyola: sentència del cas Gürtel, moció de censura, sensació de bloqueig polític, risc de populisme, prima de risc disparada... I si no en parla més, és perquè hi ha la crisi italiana, que sembla encara pitjor. Però Espanya ja no és aquella referència d’estabilitat al sud d’Europa que pretenia ser. En la premsa europea han passat de parlar de la crisi catalana a la crisi espanyola. Sense adonar-se que en part són una mateixa cosa. És la crisi catalana (i la resposta que hi decideix imposar l’Estat) la que bloqueja la política espanyola, la que impedeix les plàcides alternances dissenyades per la Transició, la que fa entrar en col·lapse el règim nascut el 1978 i que pretén eternitzar les seves llacunes democràtiques. La crisi catalana és a l’arrel de la crisi espanyola. I també a l’inrevés: la crisi històrica de l’estat espanyol, la seva incorporació insuficient a la modernitat, la incapacitat de generar una cultura democràtica de fons i d’afrontar des d’ella la diversitat, és a l’arrel de la crisi catalana. Per entendre’ns, si Espanya funcionés i si fos una democràcia consolidada, també hi hauria independentistes catalans. Però no tants. Ni tants com ja n’hi ha ni tants com n’hi haurà.