El mal irreparable
Vivim un 2025 forassenyat. No cal recordar-ho: a Gaza, el genocidi; a Ucraïna, la invasió injustificada; a Rússia, la dictadura que ha causat una guerra derivada del desig de venjança; al Sudan, la devastació humana; als EUA, l'abús de poder que desgasta la seva democràcia i perjudica l’ordre polític mundial; a la UE, una visió estreta i curtterminista.
Hi ha una constant en aquests fets: per haver volgut aconseguir el que és impossible, l'autor del conflicte n'ha acabat sent el més perjudicat. Israel ha buscat exterminar Hamàs amb una guerra que –per la seva pròpia crueltat– el reforça socialment a Palestina. Rússia, a l'intentar annexionar-se Ucraïna per la força –que no té–, ha causat una destrucció que els ucraïnesos no oblidaran. La guerra civil del Sudan ha distanciat encara més les dues parts enfrontades. La prepotència de Donald Trump ha malmès la imatge dels EUA com a centre de la llibertat i la democràcia. La UE, sense entomar un pla econòmic i polític de desenvolupament, ha perjudicat les seves pròpies institucions, incapaces de liderar Europa.
El poble jueu ha patit la persecució al llarg de la història: els van fer fora de la seva terra i dels estats on vivien, començant per Espanya el 1492. L’han condemnat a viure refugiat, conseqüència de la diàspora, l'han perseguit i obligat a viure en guetos, i l'han aniquilat de manera sistemàtica a Alemanya i Rússia als anys 30 i 40. La guerra a Gaza ha demostrat que el que els han fet a ells ho han replicat amb els palestins. L’excusa del terrorisme és massa grollera i simplista. El dany, autoinfligit, a la imatge del poble jueu ha estat històric.
El futur, però, és esperançador. Netanyahu i el Likud no guanyaran les pròximes eleccions. És difícil pensar que una majoria del poble d’Israel, culte i civilitzat, doni suport a qui els ha desprestigiat i els ha impulsat a una barbàrie sense sortida. Hi haurà un altre govern que, sense trair la defensa d’Israel, abandonarà la guerra d’extermini i una política que ni té sortida, ni porta enlloc. Els israelians s’han quedat sense enemic en el sentit que ells invoquen la paraula.
La guerra d’Ucraïna ha arribat a un punt mort. Rússia no té força per guanyar-la i Ucraïna tampoc, si no aconsegueix més armes d’Occident. Però el resultat ha estat devastador: centenars de milers de baixes. Rússia ha perdut el mercat d’exportació de gas i de petroli a Europa i, tot i que n’hagi trobat d’altres, no són equivalents ni en volum ni preu. Però, sobretot, la guerra ha enfortit l’OTAN. L'aliança, que es trobava sense rumb, ha trobat la seva raó de ser a conseqüència de la guerra, i amb els seus dos nous membres –Suècia i Finlàndia–, s’ha aproximat geogràficament a Rússia: finesos i russos comparteixen més de 1.300 km de frontera.
Des de la invasió napoleònica del 1812, l’estratègia militar russa s'ha basat en atacar l’enemic sense donar importància a les pròpies baixes. Però aquesta estratègia, en un segle XXI en què el patriotisme i l’èpica no tenen el mateix valor que fa cent anys, s'ha demostrat fallida: Rússia ha hagut d’endurir la dictadura i recórrer a les presons i als mercenaris per trobar soldats. Si Putin tingués força per guanyar la guerra, ja ho hauria fet. Però el desgast social i el cost econòmic de la guerra l'han portat a un punt sense retorn. Davant del seu poble, Putin necessita una gran victòria que no aconseguirà. El règim només es manté pel terror que practica.
El president Trump desplega una política exterior imprevisible. La seva afirmació que ha aturat vuit guerres no mereix comentaris. Progressivament, però, s’ha fet evident que les victòries que ha aconseguit no són més que titulars propagandístics. La pau a Israel és precària, perquè no ha parat sinó pausat l’agressor, sense resoldre el problema. La pau a Ucraïna està lluny i només la força mourà Rússia. El xoc entre Trump i Putin demostra que el rus vol guanyar temps: pensa, equivocadament, que Occident abandonarà Ucraïna, i Trump no sap què fer. Si practiqués una estratègia militar dura, arribaríem a un punt en què una Rússia amenaçada reaccionaria amb la contraamenaça d'una guerra nuclear. La derrota de Rússia no ha de ser ni massa absoluta ni massa evident.
Tanmateix, el pitjor greuge de la política de Trump és el dany a les institucions americanes. Les detencions en grup per expulsar migrants, la utilització de l’exèrcit per a polítiques d’ordre intern i la seva presència permanent als carrers per desprestigiar l’autoritat civil si és demòcrata, la persecució judicial dels que s’oposen al poder executiu –com Comey, ara imputat, i l'exconseller de Seguretat Bolton–, el canvi dels districtes electorals per afavorir el Partit Republicà… Tot això, en el context d'una UE que mostra una indecisió i una por que la desprestigien com a institució: ella és la primera víctima del seu fracàs.
Hi ha una dita catalana que diu que tot torna al seu lloc. Les forces positives i negatives del món s’equilibren i els fets tornen a una certa normalitat. Però el mal causat és irreparable: no es pot recompondre el gerro trencat en mil bocins. I el que és més alliçonador: la tesi que diu que qui causa el problema és qui en pateix més les conseqüències es demostra certa, potser no de manera immediata, però amb certesa absoluta.