Abertis, la maledicció d’una empresa mai estimada

Abertis s’ha passat deu anys predicant al desert a favor d’un model coherent

Els peatges, un debat etern a Catalunya, han tingut sempre un emblema empresarial, Abertis, l’empresa que, com hem sabut aquesta setmana, està a punt de ser adquirida per la italiana Atlantia. L’operació és amistosa i està treballada, de manera que el més normal és que prosperi. Es consumarà així una mala notícia: la nova Atlantia-Abertis passarà a tenir la seu a Roma i Catalunya perdrà la cinquena empresa del país per volum de vendes (just per sobre de Grifols) i també una de les sis empreses catalanes que cotitzen a l’Íbex-35. Per a un país amb poques empreses de dimensió internacional és impossible que això es pugui considerar una bona notícia.

Amb tot, és possible que a priori no tothom ho vegi així. Abertis ha sigut una empresa que els catalans no han estimat, víctima com ha estat de l’incomprensible model de carreteres d’Espanya. La companyia ha tingut un problema, i aquest problema es diu incoherència. No seva, sinó de l’Estat.

És possible que Salvador Alemany, l’encara president d’Abertis (tot i que la direcció executiva recau en Francisco Reynés), ostenti el rècord de predicar més temps en el desert. Fa més d’una dècada, el març del 2006, ja reclamava al govern espanyol “un model coherent” de carreteres. En una trobada amb professionals i directius, Alemany va assegurar que calia fer com a França o com a Itàlia (països “on els ciutadans saben que les carreteres principals són de pagament”) o, si no, com a Alemanya, un país “coherent” perquè allà “totes les vies són lliures de peatge”, tot i que ja s’hi estaven començant a introduir. El que no s’entenia, raonava, era el model espanyol, on carreteres d’idèntiques característiques tenen peatge o no en funció de criteris mai explicats. Això generava greuges i, per tant, queixes. Feia poc de la campanya Catalunya lliure de peatges i encara faltaven uns anys per al famós No vull pagar.

Alemany, fins i tot, va assegurar que “la gestió privada [de les carreteres] no té per què ser millor que la pública”. Una frase molt rotunda que segurament no ha pronunciat cap altre president de l’Íbex. Però sí que era vital, remarcava, un model clar, en el qual els usuaris del nord i del sud sabessin a què atenir-se.

Una dècada després d’aquelles paraules d’Alemany (que posteriorment ha repetit fins a la sacietat), tot segueix igual. El model coherent no existeix i, encara més, l’Estat anuncia que no renovarà els peatges de l’AP-2 i l’AP-7. Això provoca la lògica alegria dels que paguem regularment per fer servir aquestes vies, però seguim sense preguntar-nos quin model de carreteres volem.

Qüestions pendents

Plantegem-ho de la manera següent: ¿és lògic que l’AP-7 sigui gratuïta, quan és una carretera que utilitzen milions de vehicles francesos, alemanys, italians, portuguesos i de tot Europa? Sembla bastant raonable que les carreteres que són petites o que no són viables (i que es construeixen per interès públic) estiguin exemptes de peatge, però ¿s’hauria de fer el mateix en les grans carreteres, que utilitzen cada dia persones de mig Europa? Aquesta és una pregunta clau. Evidentment, un cop acabi el termini actual, el peatge podria ser molt més baix, atès que la inversió ja està feta i només caldria fer-ne el manteniment. Altrament, el manteniment l’haurem de pagar amb uns pressupostos públics que són deficitaris i tenen reptes molt importants com el pagament de les pensions.

I encara hi ha una altra pregunta clau. Si es mantenen els peatges, ¿preferim que les autopistes les gestionin les empreses privades o constituïm una empresa pública per gestionar els que vagin vencent? Aquestes són les qüestions que ens hem de fer, però que no hem afrontat, esgotats com lògicament estem de pagar cada cop que agafem el cotxe mentre sabem que no tothom ha de passar per caixa.

El debat sobre el model de carreteres, com el de les pensions, si no el fem amb temps l’haurem de fer amb precipitació. El 2019 venç el primer tram de l’AP-7 (de Tarragona cap avall) i el 2021 tota la resta (de Tarragona a la Jonquera). Serà llavors quan haurem de triar, tant sí com no, què volem fer.

Mentrestant, els anys han anat passant i Abertis, que fa deu anys va intentar comprar la italiana Autostrade, ara serà adquirida per la mateixa companyia (redenominada Atlantia) que va voler comprar. Llavors Catalunya hauria tingut un líder mundial. Ara el tindrà Itàlia.

Més continguts de