La maniobra Collboni
La maniobra del candidat socialista a l’alcaldia de Barcelona de dimitir com a primer tinent d’alcalde volia ser un cop d’efecte, però no l’ha acabat d’entendre ningú. Diu que plega com a regidor per sentir-se més lliure a l’hora de desmarcar-se de la gestió del govern municipal liderada per l’alcaldessa Ada Colau, però el seu partit continua formant part d’aquest mateix govern. I dels 48 mesos de mandat, sembla que n’hi han calgut 44 per arribar a la conclusió que aporta més des de fora que des de dins. Tot plegat, massa sofisticat i difícil d’entendre per a la majoria de ciutadans.
En política, el que resulta més creïble a ulls dels votants és l’autenticitat i el que més penalitza és la sobreactuació. L’intent del PSC de tocar les campanes i alhora anar a la processó és un mal missatge. Quan l’acció política es limita a la tàctica i el regat curt és quan es veu que la prioritat no és defensar un projecte de ciutat sinó un intent de retenir o acumular poder.
El balanç polític de Jaume Collboni com a primer tinent d’alcalde és més aviat discret. De fet, fins i tot als observadors atents de la política barcelonina els costaria identificar quines actuacions ha dut a terme. És cert que en qualsevol ajuntament el protagonisme de l’alcalde acostuma a eclipsar la feina que puguin fer la resta de regidors, però de ben segur que els 44 mesos com a número dos municipal podien haver donat més de si. Sota l’òrbita del PSC es gestionen les àrees d’Economia, Hisenda, Comerç, Transició Digital, Esports, Joventut i Gent Gran, Turisme, Seguretat i d’altres, però de totes aquestes només s’ha parlat de l’última, la seguretat, que continua sent la principal preocupació dels barcelonins, segons el darrer baròmetre municipal publicat recentment.
El candidat socialista se sent políticament atrapat pel discurs polític que han defensat Ada Colau i els comuns, que fa impossible identificar un model polític alternatiu per a Barcelona. L’alcaldessa ha executat les seves prioritats polítiques sense dubtar i ha sostingut un relat polític que ha arribat a la ciutadania, cosa que li mereix sentits aplaudiments i crítiques contundents a parts iguals. És evident que el PSC es deu sentir incòmode en aquest context, però la solució de renunciar a ser regidor i alhora seguir governant és una pirueta massa tàctica i oportunista perquè tingui l’efecte desitjat.
Malgrat tota aquesta confusió, el PSC no té males cartes per fer un bon resultat electoral perquè és evident que utilitzaran Pedro Sánchez com a comodí per apuntalar el seu candidat i la seva campanya. Per al PSOE, guanyar Barcelona és la primera de les prioritats una vegada ha descomptat que no té pràcticament cap opció de guanyar a les principals capitals de l’estat.
La força mediàtica del president del govern espanyol es posarà al servei de la victòria socialista a la capital de Catalunya, i com fa quatre anys quan Manuel Valls va fer alcaldessa Ada Colau per arraconar Ernest Maragall, guanyador d’aquelles eleccions, una victòria socialista serà presentada com un èxit que barra el pas als independentistes.
Volgut o no, la renúncia de Collboni és una empenta a les opcions d’Ada Colau per revalidar l’alcaldia. La maniobra socialista no persegueix cap més objectiu que el de poder recollir una part del vot anti-Colau que podria anar a parar a altres candidats, ja sigui Xavier Trias o Daniel Cirera en l’espai del centredreta o Ernest Maragall en l’espai del centreesquerra. Si entre l’electorat s’acaba dibuixant un “tots contra Colau” i es polaritza el debat en aquests termes, es fa molt més fàcil als comuns poder mobilitzar tot el seu vot.
En unes eleccions tan disputades com les que hi haurà a Barcelona, amb quatre candidats que tenen opcions reals d’aixecar la vara d’alcalde, la mobilització de l’electorat més afí pot ser la clau de la victòria, i això encara s’accentuarà si la participació no és alta.
El PSC és un partit de poder, amb una ideologia cada vegada més desdibuixada. Es reivindica com una marca progressista, però fa polítiques i discursos cada cop més conservadors perquè allò que determina més la seva acció política són les ganes d’acumular poder i de reforçar la seva estructura. I aquesta lògica es veu també amb la maniobra per allargar l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat, en què, com a Barcelona, posa la tàctica i l’oportunisme per davant de l’interès general, només per intentar esgarrapar quatre vots.
