Manuel Cabero. Trenta anys de direcció coral (1981)
Peces històriques
Article de Josep Casanovas i Puig (Barcelona, 1924-1996) a l’Avui (22-VII-1981) amb motiu de deixar Manuel Cabero Vernedas (Barcelona, 1926-2022) la direcció del Cor Madrigal, coral que havia fundat el 1951 juntament amb la seva esposa, Montserrat Pueyo, professora de cant. Ahir va fer dos anys de la mort de Manuel Cabero Vernedas i setze mesos de la mort del seu fill Manel Cabero Pueyo, metge i també músic. Enguany és el centenari del naixement de l’autor d’aquesta peça, Josep Casanovas, crític i compositor que va compatibilitzar la seva feina d’advocat amb la seva dedicació a la música i al periodisme.
Als trenta anys de dirigir activament el Cor Madrigal, Manuel Cabero deixa la titularitat d'aquesta formació a mans d'Anna Casanovas. El cas de Cabero ha estat —i continuarà essent sens dubte, perquè tenim la certesa que d'alguna manera no deixarà d'ésser present amb el seu mestratge— un dels característics a la terra, és a dir, el del músic integral, de gran formació, que malgrat això ha treballat sortosament amb una actitud lliure de servituds professionals. Professional de competència, ha treballat durant aquests anys, gairebé mitja vida, amb l'arravatada il·lusió pròpia d'un insubornable afeccionat. Ha esmerçat incomptables hores i dedicacions de tota mena en el cor fins a l'extrem de fer-ne una formació modèlica, en tot instant l'avançada d'allò que devia ésser una coral subtil i versàtil. L'hem vist i escoltat dirigir moltes vegades i sempre ens ha sorprès aquella extraordinària capacitat que mostra com a conductor nat. Fa anys vam dir ja que ens semblava un gran director d'orquestra que voluntàriament havia limitat la seva activitat al món fascinant del cor. Ningú no ha fet en aquest aspecte com ell, volem dir, en el sentit del gest refinat i altament suggeridor. Cada actuació significa una exhibició exhaustiva de penetració de les partitures, reclamant a cada instant l'esdeveniment sonor més alambinat. És, en efecte, el director coral que més ha exigit dels seus cantaires a través d'aquell gran vehicle de comunicació que és la mirada. L'esguard i el gest característic de Cabero, mil·limètric, puntualista, serè i enfebrit que han fet del Cor Madrigal una formació igualment singular. En ella hem trobat unes primeres manifestacions autòctones del concepte de "corda vocal", quan canten Mozart o Brahms amb la precisió i la intensitat que avui dia són norma exigible. Comprenem clarament que Cabero ha assolit un instant de plenitud vital i artística que exigeix un cert descans en aquella tasca quotidiana, tan generosa, tan absoluta en la qual ha esmerçat aquells trenta anys de joventut primera. Si hi ha un cas en què podem dir sense retòrica que no és un comiat, és el de Manuel Cabero, perquè estem segurs que no deixarà d'ésser present, més o menys, al primer faristol del Cor Madrigal. I així per molts anys.
