Manuel Cubeles i els esbarts (1977)
Peces històriques triades per Josep Maria Casasús
De la crònica de Josep Mainar i Pons (Barcelona, 1899-1996) en el diari 'Avui' (28-V-1977). Abans-d’ahir va acabar a les Preses (Garrotxa) el festival Ésdansa, dedicat a la nova creació dins del ball d’arrel. Van retre homenatge a Manuel Cubeles i Solé (Barcelona, 1920 - la Garriga, 2017), etnocoreògraf i activista cultural que havia col·laborat durant més de vint anys amb l’Esbart Marboleny, entitat organitzadora del festival.
El dia 15 de novembre del 1947 l’Esbart Sant Martí va fer la seva presentació oficial sota els auspicis de Manuel Cubeles. El presidia Lluís Arimon, amb Robert Arias, com a director, i Joan Lorente, com a dansaire destacat. De l’embat d’aquells dies amb voluntat d’engatjament, i sense minves, li ve que avui rumbegi. Diumenge passat l’Esbart del Clot solemnitzava al palau dels Congressos els trenta anys de l’esdeveniment en companyia d’altres esbarts i amb el propi conjunt: en caire de parada, oferia les formacions de l’Escola de dansa per a infants, el Grup experimental de dansa, la Secció juvenil i el Cos de dansa, amb un cens de prop de quatre-cents actuants. Festa que, per al cronista, ha estat l’ocasió, cercada de temps, de començar a parlar dels esbarts. El públic hi fou present amb expectació i entusiasme. L’escena, acolorida per l’abundància i varietat de vestimentes. El programa era dens i llarguer, tant que ens priva de ressaltar amb detall les deduccions que mereix l’un i els altres esbarts i les danses respectives. Encoratjador el nombre d’infants de l’Escola; excessiva, però, la valoració de la vestidura guarnida i exòtica, i necessitada de rigor pedagògic alguna de les seves classes. Excel·lent el Grup experimental. I el cos principal de l’Esbart Sant Martí va ésser rellevant; en les danses del Carnestoltes, sobretot. Cal fer esment del bon punt de disposició en què es troben els Esbarts Gaudí i Lluís Millet; i la superioritat de l’Esbart de Rubí. És de consuetud el realç musical de quasi totes les partitures, i cal plànyer als casos de descurança. La Cobla Municipal Ciutat de Barcelona es mostrà meritíssima; una altra cobla, insòlitament en aquestes tasques, es manifestà amb nerviosisme poc adient que, certament, no es mereixia el públic ni els dansaires. Felicitem l’Esbart Sant Martí -i ens felicitem- pel relleu de la celebració, pel que significa de plètora de voluntats competents, i per l’esclat de la festa al llarg de gairebé cinc hores, si recordem que trenta anys enrere una manifestació de dansa amb prou feines venia a ocupar una sola part del programa d’un festival característic. I que la dotzena i mitja d’esbarts d’aquell moment han estat el motlle generador dels milers de dansaires que envolten el centenar d’esbarts d’ara.
